La Pèrgola és aquell vell i emblemàtic res­tau­rant de l'avin­guda Rius i Tau­let on intentàvem anar a dinar quan baixàvem a Bar­ce­lona, al Saló de l'Automòbil o a qual­se­vol altra mani­fes­tació del motor que es feia a Montjuïc. I no s'hi cabia. Ahir, aquest edi­fici que una entu­si­asta asso­ci­ació vol sal­var de la demo­lició pac­tada entre l'Ajun­ta­ment i Fira de Bar­ce­lona per con­ver­tir-lo en el que es mereix, un museu que honori la memòria del cir­cuit de Montjuïc, assis­tia deca­dent i qui sap si per última vegada a una com­pe­tició.

Però m'hi jugo una mà que la majo­ria dels que van pas­sar per davant ni es van ado­nar que encara és allà. Fa molts anys que els F-1 ja no cor­ren a la mun­ta­nya màgica, que les motos van tras­lla­dar les seves 24 hores a Mont­meló. I deu estar bé que sigui així, però no vaig poder evi­tar un punt de recança.

És més, estic segur que el cli­ent poten­cial de futur dels ral·lis no sap que allà hi havia un cir­cuit. Sí, em vaig sen­tir un punt estrany. Perquè a les cinc de la tarda, quan els històrics feien les seves vol­tes al tram, la jove­na­lla ni s'immu­tava davant la presència d'un Metro 6R4. Algun d'ells pre­gun­tava què era allò. Ni ho conei­xen, ni ho valo­ren. En canvi, al·luci­nen amb aquests WRC tan moderns, tan este­re­o­ti­pats, tan enco­ti­llats tècni­ca­ment que si els pin­tes­sin igual de lluny cos­ta­ria dis­tin­gir-los tant per la vista com per l'oïda.

Sí, va ser un regal que no té preu sen­tir una arren­cada i saber que era un Porsche 911, un Ford Escort o un Audi Quat­tro. I tor­nar a con­tem­plar les llar­gues der­ra­pa­des dels Ford, els Opel Ascona o un mera­vellós Mer­ce­des 450 SLC en un regne de la tracció al dar­rere que no tor­narà mai més.

Sí, tot això és antic i les noves gene­ra­ci­ons, amb comp­tadíssi­mes excep­ci­ons, no ho apre­cien.

Amb tot, això ja m'ho podia ima­gi­nar. El meu gran temor era que, una vegada que un tram del ral·li es fa al cor de Bar­ce­lona, l'afo­ra­ment no fos con­vin­cent, ni per nom­bre ni per la piràmide d'edats. Podem estar tran­quils. Rere les tan­ques s'hi amun­te­ga­ven file­res i file­res de segui­dors que amb prou fei­nes podien divi­sar alguna cosa si no esta­ven a pri­mera línia. Per ells, els pilots ana­ven de pressa i der­ra­pa­ven (ai, si veies­sin algun vídeo dels anys vui­tanta...), i no els expli­ques­sin que un tram tan estret, ple de girs de 180 graus, amb pneumàtics i sus­pen­si­ons de terra és d'allò més anti­na­tu­ral. N'eren molts. Molts, dels de tota la vida, cares cone­gu­des i salu­da­des –fins i tot el Javi, que viu a 600 km i no se'n perd cap–. Però molts joves, molt joves. Cal­dria saber si hi eren perquè els joves van a tot arreu on hi ha un espec­ta­cle de franc, per sim­ple curi­o­si­tat o perquè és molt més còmode –i barat– gas­tar dos viat­ges de la T10 que per­dre un matí o un dia sen­cer bus­cant apar­ca­ment i cami­nant mitja hora per veure un tram al Pri­o­rat. En qual­se­vol cas, perquè el virus dels ral·lis els infecti, és impres­cin­di­ble un pri­mer con­tacte. Algun d'ells caurà malalt, i no és això el que es bus­cava?

Els pilots fugen com gat de l'aigua d'aquests trams espec­ta­cle recar­go­lats, d'inter­rup­tor (gas-fre­nada-gas-fre­nada), on posar la ter­cera marxa és un mira­cle, però ente­nen que són neces­sa­ris per man­te­nir viva l'espe­ci­a­li­tat. Als que hem mamat els ral·lis de tota la vida, des de la cuneta o des de dins d'un cotxe, aquests traçats ens dei­xen freds. Però als afi­ci­o­nats del futur els agra­den. I, desen­ga­nyem-nos, la llei de la vida ens diu que aviat hau­rem d'anar dei­xant pas.