La Pèrgola és aquell vell i emblemàtic restaurant de l'avinguda Rius i Taulet on intentàvem anar a dinar quan baixàvem a Barcelona, al Saló de l'Automòbil o a qualsevol altra manifestació del motor que es feia a Montjuïc. I no s'hi cabia. Ahir, aquest edifici que una entusiasta associació vol salvar de la demolició pactada entre l'Ajuntament i Fira de Barcelona per convertir-lo en el que es mereix, un museu que honori la memòria del circuit de Montjuïc, assistia decadent i qui sap si per última vegada a una competició.

Però m'hi jugo una mà que la majoria dels que van passar per davant ni es van adonar que encara és allà. Fa molts anys que els F-1 ja no corren a la muntanya màgica, que les motos van traslladar les seves 24 hores a Montmeló. I deu estar bé que sigui així, però no vaig poder evitar un punt de recança.

És més, estic segur que el client potencial de futur dels ral·lis no sap que allà hi havia un circuit. Sí, em vaig sentir un punt estrany. Perquè a les cinc de la tarda, quan els històrics feien les seves voltes al tram, la jovenalla ni s'immutava davant la presència d'un Metro 6R4. Algun d'ells preguntava què era allò. Ni ho coneixen, ni ho valoren. En canvi, al·lucinen amb aquests WRC tan moderns, tan estereotipats, tan encotillats tècnicament que si els pintessin igual de lluny costaria distingir-los tant per la vista com per l'oïda.

Sí, va ser un regal que no té preu sentir una arrencada i saber que era un Porsche 911, un Ford Escort o un Audi Quattro. I tornar a contemplar les llargues derrapades dels Ford, els Opel Ascona o un meravellós Mercedes 450 SLC en un regne de la tracció al darrere que no tornarà mai més.

Sí, tot això és antic i les noves generacions, amb comptadíssimes excepcions, no ho aprecien.

Amb tot, això ja m'ho podia imaginar. El meu gran temor era que, una vegada que un tram del ral·li es fa al cor de Barcelona, l'aforament no fos convincent, ni per nombre ni per la piràmide d'edats. Podem estar tranquils. Rere les tanques s'hi amuntegaven fileres i fileres de seguidors que amb prou feines podien divisar alguna cosa si no estaven a primera línia. Per ells, els pilots anaven de pressa i derrapaven (ai, si veiessin algun vídeo dels anys vuitanta...), i no els expliquessin que un tram tan estret, ple de girs de 180 graus, amb pneumàtics i suspensions de terra és d'allò més antinatural. N'eren molts. Molts, dels de tota la vida, cares conegudes i saludades –fins i tot el Javi, que viu a 600 km i no se'n perd cap–. Però molts joves, molt joves. Caldria saber si hi eren perquè els joves van a tot arreu on hi ha un espectacle de franc, per simple curiositat o perquè és molt més còmode –i barat– gastar dos viatges de la T10 que perdre un matí o un dia sencer buscant aparcament i caminant mitja hora per veure un tram al Priorat. En qualsevol cas, perquè el virus dels ral·lis els infecti, és imprescindible un primer contacte. Algun d'ells caurà malalt, i no és això el que es buscava?

Els pilots fugen com gat de l'aigua d'aquests trams espectacle recargolats, d'interruptor (gas-frenada-gas-frenada), on posar la tercera marxa és un miracle, però entenen que són necessaris per mantenir viva l'especialitat. Als que hem mamat els ral·lis de tota la vida, des de la cuneta o des de dins d'un cotxe, aquests traçats ens deixen freds. Però als aficionats del futur els agraden. I, desenganyem-nos, la llei de la vida ens diu que aviat haurem d'anar deixant pas.