Quan el març del 1985 Sebastià Salvadó es va fer càrrec de la presidència del RACC jo era un marrec estudiant de primer de periodisme –per poder escriure sobre les curses– que anava boig preparant el meu debut en els ral·lis (més curses), justament en una prova que organitzava el RACC. Amb aquesta vocació per la gasolina i el lògic esverament juvenil no és gens estrany que em posés les mans al cap quan sentia les opinions al voltant del futur del RACC presidit per Salvadó que venien sobretot de fora del club. Que si les curses s'acabaran, que si és només un empresari, que el RACC només seran grues... Sebastià Salvadó va trigar poc a deixar en evidència aquells vaticinis indocumentats o malintencionats.

Lluny dels focus –fer-li una entrevista és una de les assignatures que ja no aprovaré– i amb afany de protagonisme entre zero i negatiu, Salvadó va tenir visió per reformar el RACC i fer quadrar el cercle: donar molts serveis per guanyar diners i poder continuar fent esport. I és l'esport la pota que diferencia el RACC dels altres clubs automobilístics. Va heretar un RACC romàntic però despenjat d'aquella modernitat incipient de l'època i deixa un RACC competitiu i adaptat a la selva competitiva del 2015.

Ara no cometré el mateix error que 30 anys enrere. Al successor de Salvadó, Josep Mateu, també el persegueix l'aurèola d'home d'empresa poc amic de finançar un ral·li del mundial sense cap gran patrocinador, com ha fet el president que cessa. A partir de l'1 de juliol tindrà l'oportunitat de desmentir-ho, com va fer Salvadó fa 30 anys. Perquè, des dels grans campionats del món a la promoció més iniciàtica, tot l'esport del motor de Catalunya va pintat del groc del RACC.

Quan algú et demana què és aquest concepte tan nostrat de societat civil catalana, no calen grans definicions. Societat civil és Sebastià Salvadó i la seva obra durant tres dècades.