Els Jocs dels exèrcits vencedors

El COI va fer via a res­ta­blir les seves acti­vi­tats un cop aca­bada la Pri­mera Guerra Mun­dial. Cou­ber­tin no s’havia estat quiet durant la Guerra. Tot i que ofi­ci­al­ment no fos el pre­si­dent i que el comitè hagués anul·lat totes les reu­ni­ons, el baró es va voler asse­gu­rar les seus dels Jocs dels pro­pers anys: 1920 i 1924. Anvers, Buda­pest, Lió i diver­ses ciu­tats dels Estats Units havien mos­trat la seva pre­dis­po­sició a aco­llir la represa dels Jocs després del final de la guerra. El COI es va retro­bar del 5 al 8 d’abril del 1919 a Lau­sana. Tot just feia cinc mesos que s’havia aca­bat la guerra i encara no s’havia sig­nat el Trac­tat de Ver­sa­lles (29 juny 1919) . A Lau­sana es va deci­dir que els Jocs del 1920 es farien a Anvers, una de les ciu­tats que més havia patit la guerra.

Abans de la tro­bada d’Anvers del 1920 es va dis­pu­tar una com­pe­tició que no van ser uns Jocs Olímpics però que que van supo­sar la represa de l’acti­vi­tat espor­tiva després de la con­fla­gració mun­dial i que poden ser con­si­de­rats com el pri­mer cop en què es va fer ser­vir el boi­cot en l’esport. Del 22 de juny al 6 de juliol del 1919 van tenir lloc a París els Jocs Intera­li­ats. També ano­me­nats olimpíades mili­tars. La història d’aquesta com­pe­tició comença el 15 d’octu­bre del 1918, unes set­ma­nes abans de l’armis­tici, quan el direc­tor d’esports de l’asso­ci­ació cris­ti­ana ame­ri­cana YMCA, Elwood S. Brown va enviar a l’exèrcit dels Estats Units la pro­posta de fer una com­pe­tició espor­tiva amb els sol­dats que esta­ven a Europa. Dels qua­tre sug­ge­ri­ments, l’exèrcit es va que­dar amb el quart: fer una com­pe­tició per als sol­dats dels exèrcits ali­ats que fos­sin “uns veri­ta­bles jocs olímpics mili­tars”. Els ame­ri­cans però, volien fer la seva al marge de les fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals i del COI i van deci­dir fer uns jocs per invi­tació: els par­ti­ci­pants hau­rien d’haver estat mem­bres dels exèrcits d’alguna de les naci­ons ali­a­des durant els 52 mesos que va durar la Gran Guerra. De pas­sada, també elu­dien la dife­ren­ci­ació entre ama­teurs i pro­fes­si­o­nals -tema sobre el qual hi havia grans diferències d’opinió entre el COI i els Estats Units-.

El 20 de novem­bre del 1918, una set­mana després de la sig­na­tura de l’armis­tici, els jocs mili­tars ja esta­ven en marxa. Divuit països van accep­tar la invi­tació dels Estats Units i uns 1.500 espor­tis­tes van par­ti­ci­par en una com­pe­tició que va copiar el seu pro­grama i va apli­car els regla­ments que s’usa­ven en els Jocs Olímpics tot i que hi va afe­gir algu­nes pro­ves que podríem ano­me­nar “mili­tars” com ara el llançament de gra­nada i diver­ses moda­li­tats de tir. Es van dis­pu­tar 76 pro­ves de 12 esports dife­rents (atle­tisme, bàsquet, beis­bol, fut­bol, rem, boxa, esgrima, lluita, hípica, rugbi, golf i natació). El cen­tre de la com­pe­tició va ser l’estadi Pers­hing, del nom del gene­ral John J. Pers­hing, cap de les for­ces dels Estats Units a Europa, que es va començar a cons­truir l’11 d’abril del 1919 i es va inau­gu­rar el 22 de juny davant 90.000 espec­ta­dors. En un moment en què els obrers que el cons­truïen van fer vaga, l’exèrcit hi va fer tre­ba­llar 4.000 sol­dats ame­ri­cans i 300 de fran­ce­sos. El pres­su­post ini­cial, de 450.00 francs va aca­bar sent de dos mili­ons de francs. Espor­ti­va­ment par­lant, els Estats Units es van empor­tar 43 meda­lles d’or, seguits de França (16). La Gran Bre­ta­nya va ser la gran absent de la com­pe­tició, tot i que alguns sol­dats britànics hi van par­ti­ci­par a títol per­so­nal. El nivell no va ser res de l’altra món -en atle­tisme i natació, en només dues pro­ves el ven­ce­dor del 1919 va fer millor marca que el dels Jocs del 1920-, però cam­pi­ons en els Jocs Intera­li­ats com l’atleta Charly Pad­dock i el neda­dor Nor­man Ross, repe­ti­rien un any després a Anvers.

Ofi­ci­al­ment, aquests Jocs havien de ser­vir per tenir ocu­pa­des les tro­pes dels exèrcit ali­ats men­tre no es des­mo­bi­lit­za­ven però en rea­li­tat van ser una demos­tració del poten­cial dels ven­ce­dors de la guerra, en espe­cial dels Estats Units, que van ser els impul­sors dels Jocs, tot i que es dis­pu­tes­sin en ter­ri­tori francès. També es pot inter­pre­tar que el que volien els Estats Units era subs­ti­tuir els Jocs que no es van poder fer el 1916 i que s’havien d’haver dis­pu­tat, recor­dem-ho, a Berlín.

Els Jocs Intera­li­ats van tenir lloc en un moment de greu crisi de l’olim­pisme. En el seu moment, el COI els va igno­rar. No va ser fins l’any 1931, en les seves Memòries Olímpi­ques, quan el baró de Cou­ber­tin es va refe­rir a aquests Jocs dels quals va dir que “havien estat extre­ma­da­ment útils” i que “van reve­lar, tal i com podíem espe­rar, que el valor mus­cu­lar i l’empenta espor­tiva no esta­ven de baixa”. Ni en escrits ante­ri­ors, ni en les reu­ni­ons del COI durant aquells anys no hi ha cap menció a aquests Jocs, segons l’inves­ti­ga­dor francès Thi­erry Ter­ret, autor del lli­bre Les Jeux Intera­lliés de 1919. Ter­ret situa aquest silenci del COI en la crisi que el movi­ment va viure a causa de la Gran Guerra, que el va dei­xar sense el seu gran apa­ra­dor: els Jocs Olímpics. Ter­ret con­clou que “és difícil afir­mar que les olimpíades mili­tars van ser pen­sa­des com una alter­na­tiva als Jocs des de la seva con­cepció” i que “van ser un sim­ple risc poten­cial per la ins­ti­tució olímpica en un moment en el qual vivia un període de deses­ta­bi­lit­zació” i no “l’arma d’una estratègia cons­ci­ent”.