Pro­tecció de l’ONU

Després d’anys de pro­cla­mar la seva inde­pendència, el COI va deci­dir aixo­plu­gar-se sota el paraigües de les Naci­ons Uni­des, en l’inici d’una col·labo­ració-dependència que va con­ti­nuar amb la decla­ració de la treva olímpica i amb el canvi de la regla d’admissió dels comitès olímpics que faria el 1996. En la 90a sessió que es va fer el juny del 1985 a Berlín est, el COI va repe­tir la petició que ja havia fet després del boi­cot a Mos­cou perquè l’ONU pro­tegís els Jocs Olímpics. És clar que al mateix temps va ator­gar l’Ordre Olímpica al pre­si­dent de la RDA, Erich Hon­necker, que havia boi­co­te­jat els Jocs de Los Ánge­les deu mesos abans. També la van rebre el dic­ta­dor romanès Nico­lae Ceau­cescu, que si que va por­tar Roma­nia als Jocs i el lla­vors direc­tor gene­ral de l’esport de la Gene­ra­li­tat, Josep Lluís Vila­seca. En aque­lla sessió, Car­les Fer­rer Salat va entrar en el COI.

El COI va triar Seül com a seu dels Jocs del 1988 l’any 1981. Va ser una elecció sor­pre­nent. La rival era Nagoia i sem­blava que la can­di­data d’una de les grans potències econòmiques no havia de tenir rival en la capi­tal d’un país que estava sota una dic­ta­dura mili­tar. En canvi, Seül va gua­nyar per 52 a 27. Poc després de l’elecció, l’alcalde de Seül va dir que espe­rava que els Jocs fos­sin un punt de par­tida pel diàleg entre les dues Corees i tres mesos més tard, el pre­si­dent del CON de Corea del Sud va fer una crida al seu homòleg del nord per a fer un equip con­junt per als Jocs. Crida que no va tenir res­posta. El 1981, Corea del Sud era una dic­ta­dura mili­tar ben vista pels Estats Units i que estava acon­se­guint refer econòmica­ment el país. El pre­si­dent era Chun Doo-Hwan, el ter­cer gene­ral que manava des de la fi de la Segona Guerra Mun­dial. Després dels boi­cot a Mos­cou, era una aposta arris­cada del COI, ja que Corea del Sud no tenia rela­ci­ons diplomàtiques amb cap dels països de l’òrbita soviètica. La península de Corea, amb el país divi­dit en dos Estats era un dels prin­ci­pals esce­na­ris de la guerra freda. Tècni­ca­ment, els dos Estats core­ans esta­ven en guerra, ja que es va sig­nar un armis­tici, però mai la pau. El dis­curs del COI era que els Jocs podien aju­dar el país a obrir-se a l’exte­rior i a enfi­lar el camí cap a la democràcia.

Fidel Cas­tro anima la festa

Amb els core­ans del nord fora del cir­cuit mun­dial d’infor­mació, Fidel Cas­tro es va con­ver­tir en el gran ani­ma­dor de l’inici de l’Olimpíada de Seül. El juliol del 1985 va fer una crítica ferotge al COI, al qual va qua­li­fi­car d’ins­ti­tució “oligàrquica, autàrquica, con­ce­buda i orga­nit­zada amb idees del segle pas­sat, de l’Edat Mit­jana, com les ordres de cava­lle­ria de l’època de les Cre­ua­des”. Cas­tro va afir­mar que calia refor­mar el movi­ment olímpic “amb unes fórmu­les veri­ta­ble­ment democràtiques en què tots els països esti­guin repre­sen­tats per dele­gats elec­tes i sota la tutela de les Naci­ons Uni­des” El líder cubà també va dir que no tenia res deci­dit sobre si Cuba ani­ria o no a Seül i va rei­te­rar la seva pro­posta de coor­ga­nit­zació entre les dues Corees. Una pro­posta que Corea del Nord va plan­te­jar ober­ta­ment al COI aquell mateix mes i que va ser rebut­jada ple­na­ment per Sama­ranch: “Li he dit al minis­tre coreà que el COI no pot fer res que violi la Carta Olímpica”. Tot i això, el COI va orga­nit­zar fins a qua­tre reu­ni­ons, l’octu­bre del 1985, el gener i el juny del 1986 i el juliol del 1987, amb repre­sen­tants de les dues Corees per par­lar de la coor­ga­nit­zació. El COI va ofe­rir a Corea del Nord la orga­nit­zació de les pro­ves de tir amb arc, ten­nis de taula, volei­bol femení, un grup del tor­neig de fut­bol i la cursa de ciclisme en ruta mas­cu­lina. A les seves memòries, Sama­ranch explica que tenia clar que els core­ans dirien que no perquè no esta­ven en con­di­ci­ons d’orga­nit­zar res, però que amb aquesta oferta ells van que­dar d’allò més bé. Els anys de pre­pa­ració dels Jocs van estar plens de con­flic­tes a Corea del sud. Les mani­fes­ta­ci­ons d’opo­si­tors que eren dura­ment repri­mi­des eren el pa de quasi cada dia. Una gran mani­fes­tació, el juliol del 1987,i el cada cop més pro­per inici dels Jocs, va aca­bar de convèncer Chun Doo-Hwan que havia de dei­xar el poder i el desem­bre del 1987, un altre gene­ral, Roh Tae-woo, va gua­nyar les elec­ci­ons. Roh Tae-woo va inau­gu­rar els Jocs, però quan va dei­xar la pre­sidència va aca­bar con­dem­nat, igual que Chun Doo-Hwan, per cor­rupció i per la seva par­ti­ci­pació en la repressió dels anys vui­tanta.

Cuba diu no

L’11 de gener del 1988 els temors que hi hagués un quart boi­cot seguit en els Jocs Olímpics es van esvair quan el pre­si­dent del comitè olímpic de l’URSS, Marat Gra­mov -que el mes de setem­bre a Seül seria esco­llit mem­bre del COI-, va anun­ciar que la Unió Soviètica ani­ria a Seül. Les coses esta­ven començant a can­viar, ja que la RD Ale­ma­nya, Roma­nia, Hon­gria, Bulgària i Polònia havien comu­ni­cat abans que l’URSS que par­ti­ci­pa­rien en els Jocs. L’URSS tenia rela­ci­ons diplomàtiques amb Corea del Nord, però no amb Corea del Sud. Tècni­ca­ment, a Seül hi va haver boi­cot, tot i que fos molt menor. El mateix dia que la Unió Soviètica deia el sí, Corea del Nord con­fir­mava el que tot­hom sabia i ningú deia ofi­ci­al­ment, que els seus espor­tis­tes no cre­ua­rien el paral·lel 35 per anar a Seül. El ter­mini per ins­criure’s als Jocs s’aca­bava el 17 de gener. La incògnita de que faria Cuba es va resol­dre el 15 de gener. El comitè olímpic cubà, en una reunió a la qual va assis­tir Fidel Cas­tro, va deci­dir que no ani­ria a Seül en soli­da­ri­tat amb Corea del Nord. Nica­ra­gua, Etiòpia, Albània i les illes Seyc­he­lles tam­poc van anar als Jocs. Nica­ra­gua va infor­mar al COI que la situ­ació interna del país li impe­dia anar als Jocs i els altres tres no van res­pon­dre. 161 dels 167 comitès reco­ne­guts van con­fir­mar que ani­rien a Seül. En una entre­vista en el diari El País publi­cada el dia que s’aca­bava el ter­mini d’ins­cripció, Sama­ranch va res­pon­dre així a la pre­gunta de si l’olim­pisme seguia sent una mari­o­neta de la política: “No només l’olim­pisme, sinó tot el món està en mans dels polítics. El gran feno­men social d’aquest segle és l’esport, el cim del qual con­si­de­rem que és el movi­ment olímpic. Però al mateix temps hem de pagar el preu de l’èxit, aquesta pos­si­ble mani­pu­lació. Sem­pre hi estem expo­sats”.Sama­ranch va donar sem­pre suport a Seül. El novem­bre del 1984, quan el boi­cot a Los Ange­les encara estava calent, va dir en la comissió exe­cu­tiva que el COI havia de res­pec­tar la paraula i el con­tracte que els lli­gava amb Seül perquè la seva cre­di­bi­li­tat estava en joc: “Qui con­ti­nu­a­ria tenint con­fiança en nosal­tres si no som capaços de res­pec­tar la nos­tra paraula dos o tres anys després d’haver-la donat? “Al final 159 dele­ga­ci­ons van par­ti­ci­par a Seül.