El filo­na­zisme de Cou­ber­tin

I Cou­ber­tin? El pare dels Jocs moderns estava ja reti­rat i no inter­fe­ria en res, tot i que es va dei­xar uti­lit­zar pels nazis, cal pen­sar, vista la seva tra­jectòria, por­tat pel seu desig de sal­var els Jocs a qual­se­vol preu. Una defensa, que de vega­des va anar massa enllà. Com el 4 d’agost del 1935, en plena bata­lla a favor i en con­tra del boi­cot, quan Cou­ber­tin va fer un dis­curs en una ràdio de Gine­bra on va donar argu­ments als defen­sors de la puresa de raça ària. Entre les coses que Cou­ber­tin va dir en aquell dis­curs hi havia aques­tes: “Cise­llant el seu cos per a l’exer­cici com ho faria un escul­tor d’una estàtua, l’atleta antic hono­rava els déus. Fent el mateix, l’atleta modern exalta la seva pàtria, la seva raça, la seva ban­dera.” També va afe­gir: “L’olim­pisme és una aris­tocràcia, una elit, però no cal dir-ho, una aris­tocràcia d’ori­gen total­ment igua­li­tari ja que no és deter­mi­nada per res més que per la supe­ri­o­ri­tat cor­po­ral de l’indi­vidu i per les seves pos­si­bi­li­tats mus­cu­lars mul­ti­pli­ca­des fins a un cert grau per la seva volun­tat d’entre­na­ment”. Sobre la pos­si­bi­li­tat que els Jocs de Berlín no es fes­sin, Cou­ber­tin va afir­mar: “Els Jocs Olímpics s’han de fer i el seu ritme orga­nit­zat i man­tin­gut perquè és d’això que depèn el futur i el lli­gam armoniós del pas­sat al futur”. Pot­ser Cou­ber­tin pen­sava, l’agost del 1935, que hi hau­ria guerra aviat perquè també va mani­fes­tar: “Jo adme­tria veure, en plena guerra, les armes inter­rom­pre els seus com­bats per cele­brar jocs mus­cu­lars lle­ials i cor­te­sos.”

De jueus i comu­nis­tes

La lluita de Brun­dage en favor dels Jocs el va por­tar a escriure un pam­flet de 16 pla­nes en el qual repe­tia els argu­ments a favor de la sepa­ració de la política, l’esport i la religió i es pre­gun­tava si els espor­tis­tes ame­ri­cans havien de con­ver­tir-se en un màrtirs d’una causa que no era la seva. Segons ell, tot es reduïa a un con­flicte entre jueus i nazis i els opo­si­tors a Hit­ler volien usar els Jocs com a arma política con­tra el govern. Brun­dage, fer­vent anti­co­mu­nista, pen­sava que el boi­cot era cosa de jueus i comu­nis­tes. I era veri­tat que la majo­ria de jueus i de comu­nis­tes esta­ven pel boi­cot, però no només ells. Als Estats Units també esta­ven a favor fel boi­cot asso­ci­a­ci­ons catòliques i pro­tes­tants, influ­ents peri­o­dis­tes i els gover­na­dors de Nova York i de Mas­sac­hu­setts, entre d’altres. També exi­li­ats ale­manys cri­da­ven al boi­cot. El març del 1935, un son­deig Gallup deia que un 43 per cent dels nord-ame­ri­cans esta­ven a favor de no anar als Jocs de Berlín. Jueus, aris. I els afro-ame­ri­cans? Ja lla­vors for­ma­ven una part impor­tant de l’equip dels Estats Units i encara que hi havia divisió d’opi­ni­ons, la majo­ria dels dia­ris negres no volien que els seus espor­tis­tes per­des­sin la gran opor­tu­ni­tat de la seva vida d’inten­tar millo­rar la seva situ­ació, que sense arri­bar a ser com la dels jueus a Ale­ma­nya, tam­poc era igual a la que tenien els espor­tis­tes de raça blanca.

El suc­ces­sor de Brun­dage a la Unió Atlètica Ama­teur (AAU), el jutge Jere­miah T. Maho­ney, va publi­car el 1935 un pam­flet titu­lat “Ale­ma­nya ha vio­lat el codi olímpic” en el qual citava nom­bro­sos casos de dis­cri­mi­nació als espor­tis­tes jueus a Ale­ma­nya que el govern dels Estats Units conei­xia de pri­mera mà. El cònsol ame­ricà a Berlín, George Mes­serch­mitt, que infor­mava periòdica­ment de tot el que pas­sava a Ale­ma­nya, va infor­mar, el novem­bre del 1935, que The­o­dor Lewald li havia con­fes­sat que havia men­tit quan havia asse­gu­rat a Brun­dage i al comitè olímpic dels Estats Units que no hi havia cap dis­cri­mi­nació cap als espor­tis­tes jueus. La lluita de Maho­ney el va por­tar a plan­te­jar una votació sobre el boi­cot en la con­venció de l’AAU que es va fer a Nova York el desem­bre del 1935. Maho­ney volia que abans de deci­dir anar a Berlín s’inves­tigués que estava pas­sant real­ment a Ale­ma­nya. La moció va ser rebut­jada per 58-55 i es va deci­dir enviar l’equip ame­ricà als Jocs d’hivern de Gar­misch-Par­tenkirc­hen i als d’estiu de Berlín. La decisió dels Estats Units va arros­se­gar el Canadà.

A Europa, França era la cap­da­van­tera del boi­cot, però no des dels govern sinó des de mit­jans espor­tius. Entre els que van estar pel boi­cot hi havia Jules Rimet, l’impul­sor des de la FIFA de la copa del món de fut­bol. Ni tan sols l’arri­bada al govern del Front Popu­lar encapçalat per Leon Blum va fer can­viar la situ­ació. L’altra Olimpíada, la que s’hau­ria d’haver fet a Bar­ce­lona el juliol del 1936 i que l’inici de la Guerra Civil espa­nyol va impe­dir por­tar a terme, es pre­sen­tava com el con­trapès als Jocs de Hit­ler. Blum va afa­vo­rir la presència fran­cesa en un lloc i en l’altre.

Expul­sat per no voler els nazis

Als Estats Units la bata­lla no s’havia aca­bat. El 1935, hi havia tres mem­bres del COI que eren dels Estats Units. El gene­ral Char­les H. Sher­rill, William M. Gar­land i Ernst Lee Jahncke. El 27 de novem­bre del 1935 el New York Times va publi­car una crida de Jancke a Bai­llet-Latour en la qual, després d’afir­mar que els nazis havien vio­lat totes les pro­me­ses fetes al COI, li deia al pre­si­dent de l’orga­nisme que no des­a­pro­fités la ocasió de pas­sar a la història dels Jocs Olímpics al cos­tat de Cou­ber­tin i no de Hit­ler. El pre­si­dent del COI que el novem­bre del 1935 s’havia tro­bat amb Hit­ler es va indig­nar amb Jahncke el 13 de desem­bre del 1935 li va enviar una carta en la qual li va dema­nar que dimitís. Jahncke, que era mem­bre del COI des del 1927, s’hi va negar.

El mes de febrer del 1936, a Gar­misch-Par­tenkirc­hen, durant la 34a sessió, el pre­si­dent del COI va plan­te­jar als seus col·legues les dis­pu­tes que havia tin­gut amb el nord-ame­ricà. Els mem­bres del COI van con­si­de­rar que Jahncke havia vul­ne­rat els esta­tuts de l’orga­nit­zació i traït els interes­sos del comitè i van dema­nar al pre­si­dent que els fes arri­bar a tots els tex­tos que havien inter­can­viat a fi i efecte de poder pren­dre una decisió final en la tro­bada que farien a Berlín amb motius dels Jocs d’estiu. A la capi­tal del Reich, el pre­si­dent del COI va comu­ni­car a l’assem­blea que Jahncke ni havia can­viat de parer ni havia dimi­tit, tal i com ell mateix li havia dema­nat. Final­ment, el COI, per 49 vots a favor, cap en con­tra i una abs­tenció (Gar­land) va deci­dir expul­sar Jahncke de l’orga­nisme. El seu loc el va ocu­par Avery Brun­dage, que va veure així recom­pen­sats tots els ses esforços per evi­tar el boi­cot als Jocs. El juny del 1937, a Varsòvia, Brun­dage, en una car­rera ful­gu­rant din­tre del COI, ja for­mava part del comitè exe­cu­tiu de l’orga­nisme. Brun­dage, que seria pre­si­dent del COI del 1952 al 1972, era un gran amic d’Ale­ma­nya i va aca­bar els seus dies a Gar­misch Par­tenkirc­hen, amb la seva segona dona, una cosina del minis­tre d’Afers Exte­ri­ors nazi, Joac­him von Rib­ben­trop. El 1940 va ser pre­si­dent d’un comitè cívic que volia man­te­nir als Estats Units fora de la guerra que ja es lliu­rava a Europa.

Trenta-sis anys més tard, el 1972, just abans dels Jocs de Munic que van sig­ni­fi­car el seu adéu a la pre­sidència del COI, Avery Brun­dage va publi­car les seves memòries. Va dedi­car 15 pla­nes als Jocs de Berlín on va escriure coses com aques­tes: “Encara que els Jocs Olímpics van ser diri­gits i con­tro­lats com­pleta i exclu­si­va­ment pel COI, una orga­nit­zació neu­tral i apolítica, i Hit­ler i el govern ale­many no tenien cap con­tacte ofi­cial amb ell, els ene­mics de Hit­ler -i eren molts- van pen­sar que si podien arruïnar els Jocs pels quals aquest mos­trava tant d’interès, seria un gran revés pels nazis que odi­a­ven. Els no polítics Jocs Olímpics, dedi­cats a la pro­moció de l’amis­tat inter­na­ci­o­nal i la bona volun­tat, aviat es van tro­bar ficats inno­cent­ment enmig de la vio­lenta i molt estesa lluita con­tra el nazisme”.