Conflicte a Melbourne

Després d’Europa i Amèrica del Nord, Melbourne, el 1956, va fer arribar els Jocs a un tercer continent, Oceania. Coubertin havia escrit que no havia restablert els Jocs per fer-los patrimoni d’un país o d’una raça, però van trigar 60 anys en sortir del món occidental. El 1964, els Jocs van arribar a Àsia. Àfrica i Amèrica del Sud encara esperen El COI va atorgar els Jocs d’estiu del 1956 a Melbourne en la sessió que va fer l’abril del 1949 a Roma. Va derrotar Buenos Aires per un votació en qual van participar nou candidates. L’any 1950, en la sessió del COI que es va fer a Copenhaguen, el comitè organitzador va informar que les millors dates per a fer els Jocs a Melbourne era els mesos de gener o febrer. Com que les dates coincidien amb els Jocs d’hivern que s’havien de fer a Cortina d’Ampezzo, van suggerir, doncs, que es fessin el desembre. El COI va decidir que es fessin a finals d’octubre o principis de novembre. Finalment es van disputar del 22 de novembre al 6 de desembre, més tard del que era habitual quan es feien en l’hemisferi nord (juliol o agost). Aquest canvi de calendari va jugar una mala passada als Jocs de Melbourne. Si s’haguessin fet a l’estiu haurien evitat patir les conseqüències de tot el que va passar la tardor del 1956.

La tardor del 1956, Hongria, sota la direcció d’Imre Nagy, va intentar anar més enllà del que l’URSS estava disposada a permetre i les seves peticions de llibertat, de reformes econòmiques i socials, que van començar el 23 d’octubre amb les primeres manifestacions d’estudiants van acabar aixafades pels tancs soviètics. El 2 de novembre l’Exèrcit Roig va acabar amb la revolta amb la detenció de Nagy, que seria executat el 1958. Una de les regles no escrites de la Guerra Freda era que un bloc no s’havia de ficar en el que passava en l’altra. En aquells mateixos dies, la nacionalització del Canal de Suez que el govern egipci de Gamal Abdel Nasser havia decretat el mes de juliol va acabar amb l’atac i conquesta de la península del Sinaí per part dels israelians i amb un seguit de bombardejos des de vaixells britànics i francesos que van acabar amb el llançament, el 5 de novembre, de paracaigudistes francesos i anglesos per recuperar el control del canal. Els Estats Units no van permetre l’aventura dels seus aliats i les Nacions Unides també s’hi van oposar.

Boicot

Tot plegat va passar menys d’un mes abans de l’inici dels Jocs. Alguns països van demanar l’ajornament dels Jocs. Els equips d’Espanya, Holanda, Suïssa, en protesta pels fets d’Hongria, i Irak i el Líban, pels fets de Suez es van retirar. L’Egipte va demanar al COI l’exclusió dels països agressors. En la 52a sessió que es va fer a Melbourne just abans de l’inici dels Jocs el comitè olímpic de Suïssa va presentar una proposta en la qual demanava que els esportistes de les nacions que estiguessin en guerra no puguin participar en els Jocs. La proposta va ser rebutjada. Brundage va reaccionar proclamant el seu horror per la massacre d’Hongria però, fidel a la tradició del COI, que “això no és una raó per destruir l’ideal de cooperació internacional i de bona voluntat que és el segell del moviment olímpic. Els Jocs Olímpics són competicions entre individus i no entre nacions. En aquest món imperfecte, si la participació en l’esport ha de ser aturada cada cop que els polítics violen les lleis de la humanitat hi hauria molt poques competicions internacionals”. Es va debatre si els comitès que no van participar havien de ser reprovats, però es va rebutjar. El COI va enviar als sis comitès que van boicotejar els Jocs de Melbourne una resolució en la qual els exposava la seva “tristesa i pesar per aquestes absències, considerant que van contra els ideals olímpics”. També van rebre una proposta d’ucraïnesos demanant competir als Jocs amb un equip diferent al de l’URSS, ja que Ucraïna era membre de les Nacions Unides No els van fer cas.

Els Jocs es van disputar en les dates previstes, sense que cap país fos exclòs, sense la Xina, que no volia compartir res amb Taiwan, però sí un únic equip alemany, aplegant esportistes de l’oest, de l’est i del Sarre. L’equip d’Hongria hi va ser present gràcies al mateix COI, que va gestionar el trasllat dels esportistes des de Budapest a Austràlia. Els grans països no es van voler perdre els Jocs, 67 països hi van ser presents, però la crisi d’Hongria la va acabar pagant l’URSS, esportivament parlant, en el mundial d’hoquei sobre gel que va organitzar a Moscou el 1957 i que va ser boicotejat pels Estats Units i el Canadà.

Sang a la piscina

El destí va voler que una de les semifinals de waterpolo dels Jocs de Melbourne la disputessin dos dels protagonistes de l’embolicada situació política internacional del 1956: l’URSS i Hongria. Els hongaresos, que defensaven el títol conquerit el 1952 volien revenjar-se a la piscina del que havia passat als carrers de Budapest i es van posar 4-0 a favor. Els soviètics, plens d’impotència, van endurir el joc i el partit va degenerar en un veritable combat. L’intercanvi de cops va ser constant i la sang brollava de les celles, les dents i els nassos trencats. En vista de tanta brutalitat, els àrbitres van fer acabar el partit abans d’hora, impotents per aturar la violència. Hongria va acabar revalidant el títol i va revenjar-se de les humiliacions soviètiques de les setmanes anteriors. En acabar els Jocs, 45 membres de la delegació hongaresa van demanar asil polític a Canberra.

Enmig de tanta tensió i de tantes peticions de reconeixement dels comitès dels nous països que assolien la independència, el COI va tractar en la sessió que es va fer a San Francisco el febrer del 1960 la demanda del comitè olímpic de Gibraltar. Els seus estatuts estaven d’acord a les normes del COI i cinc federacions de Gibraltar estaven reconegudes per les respectives federacions internacionals. Els marqués d’Exeter i lord Luke, tots dos britànics, s’hi van mostrar a favor, però el francès Armand Massard va protestar contra el reconeixement de comitès de territoris massa petits. El COI va aplicar la seva vella política de deixar les coses que no estaven clares per a més endavant i per 14 a 9, va decidir tornar a tractar el tema en la reunió que s’havia de fer a Roma durant els Jocs d’estiu. A Roma va tornar a donar llargues als gibraltarenys, que no van aconseguir mai el reconeixement.

Roma, finalment

Els Jocs de Roma del 1960 estan considerats com els Jocs menys polititzats de l’era moderna. Roma era una de les assignatures pendents del moviment olímpic. Coubertin havia dit que només a Roma l’olimpisme tindria la unió amb l’art i el pensament del qual l’havia volgut vestir el moviment. Recordem que el COI va atorgar a la capital italiana els Jocs del 1908 que al final es van fer a Londres. Les disputes polítiques, els problemes econòmics i el Vesubi van deixar els italians sense Jocs i amb una feina pendent. Itàlia va ser acceptada ràpidament per la comunitat internacional després de la Segona Guerra Mundial. Va haver de purgar ben poc per Mussolini, el feixisme i haver estat al costat de Hitler. El trencament amb el passat que va suposar la instauració de la República hi va ajudar, però els 50 Itàlia encara busca quelcom que la rellancés exteriorment i la unís interiorment. I ho va trobar en els Jocs Olímpics. A finals del 1954 el president del Comitè Olímpic Italià (CON) va enviar una carta al ministre d’afers estrangers on deia que “la ressonància mundial de l’esdeveniment supera qualsevol altre manifestació internacional del tipus de sigui i atorga al país organitzador un alt prestigi i la possibilitat d’una immensa propaganda”. Itàlia havia signat un tractat de pau amb els aliats el 1947, havia entrat a l’OTAN el 1949 i a les Nacions Unides el 1951 i estava plenament involucrada en la construcció europea. Itàlia tenia clar que ja no seria mai més una gran potència mundial, però estava disposada a jugar amb força en la segona categoria. El 1949 el COI havia atorgar a Itàlia els Jocs d’hivern del 1956, a Cortina d’Ampezzo, en el que es va considerar el primer pas cap a la conquesta dels premi gros, els Jocs del 1960. El govern italià es va agafar aconseguir els Jocs com un afer d’estat i Roma va aconseguir finalment els Jocs derrotant la nineta dels ulls de Coubertin, Lausana. Els Jocs van rellançar Roma, ja que la competició es va oferir per primer cop en directe per televisió a Europa i va ser vista per 300 milions de persones. Més de 1.500 periodistes van anar a Roma i en van poder cantar les excel·lències ja que, a més, els Jocs van estar ben organitzats.

A Roma es van incorporar als Jocs un bon grapat de països, principalment africans, que havien aconseguit la independència. La Xina Popular havia abandonat el COI el 1958 i la nacionalista va ser obligada a desfilar sota la denominació, d’origen portuguès, de Formosa tot i que ho va fer portant un cartell on deia “Sota protesta”. Va ser una clara vulneració de la Carta Olímpica, que diu que no es pot fer propaganda política, religiosa o racial als recintes olímpics, però com altres cops, tampoc va passar res. Els alemanys continuaven en un mateix equip, però no els coreans. L’enèsim incident entre els Estats Units i la Unió Soviètica, amb l’avió espia nord-americà U-2 abatut pels soviètics en el seu espai aeri l’1 de maig del 1960, menys de quatre mesos abans de la inauguració dels Jocs no va tenir repercussions olímpiques.

Universals

Les dues guerres Mundials que van assolar el món durant el segle XX van impedir la celebració de tres edicions dels Jocs Olímpics d’estiu (1916, 1940 i 1944). Aquells Jocs havien estat concedits a Berlín (1916), Tòquio (1940) i Londres (1944). Els Jocs del 1940, un cop Tòquio va renunciar i, abans que s’anul·lessin de forma definitiva, es van atorgar a Hèlsinki. Totes les ciutats que van veure trencat el seu somni olímpic van anar recuperant la possibilitat de veure’l complert. Cal pensar que va ser perquè, en el seu moment, els seus projectes eren millors que el de les altres candidates i no perquè el COI volgués refer res. Berlín el 1936, Londres -que ja havia tingut els Jocs del 1908- el 1948 i Hèlsinki el 1952. Tòquio va ser la darrera i qui va haver d’esperar més. El 1959, a Munic, el COI va concedir a la capital del Japó els Jocs del 1964. El 1955, Tòquio havia intentar aconseguir els Jocs del 1960, però com que els del 1956 ja es feien lluny d’Europa, a Melbourne, estava clar que les seves possibilitats eren tant reduïdes com va quedar reflectit en els quatre vots que va obtenir en la primera votació. La designació de Tòquio no va agradar tothom. Els països europeus i la majoria de les federacions internacionals no volien un altra desplaçament llarg; els soviètics volien que els Jocs es fessin a Detroit -que per enèsima vegada aspirava a ser seu- perquè consideraven que estaven preparats per derrotar els americans a domicili. Els soviètics van jugar a dues bandes i van demanar als japonesos que, si volien els Jocs, s’havien de fer càrrec dels 50 per cent de les seves despeses des desplaçament del seu equip i del dels seus països satèl·lits. Els japonesos van dir, oficialment, que no, però Tòquio a guanyar la nominació en la primera votació amb 34 dels 58 vots possibles, un resultat que només s’explica si tot els membres del COI del bloc soviètic va votar per Tòquio. Detroit va quedar segon amb 10 vots.

Fos com fos, Tòquio complia un altre dels un desitjos de Coubertin, que els Jocs fossin una manifestació universal. I ho va ser tant perquè van arribar a un quart continent com perquè 23 països europeus van poder seguir les competicions en directe per la televisió. El Japó, com Itàlia quatre anys abans, buscava en els Jocs el reconeixement internacional i un lloc en el nou món però sense oblidar la seva història més recent i va voler recordar a tot el món l’hecatombe atòmica que havia patit 19 anys enrere: l’esportista que va encendre el peveter havia nascut el 6 d’agost del 1945, el dia que els Estats Units van llançar la primera bomba atòmica a Hiroshima. El Japó no va ser convidat als Jocs del 1948, però el 1951 el seu comitè olímpic va ser reconegut i el 1952 ja va participar en els Jocs d’Hèlsinki. El 1952 va acabar la ocupació militar del Japó per part dels Estats Units. Els Jocs van confirmar que la reconstrucció del país després de la guerra s’havia acabat i van transformar Tòquio de dalt a baix, amb una despesa total de més de mil milions de dòlars. Tot i que un mur separava en dos Berlín, que l’octubre del 1962 el món va estar a tocar la tercera guerra mundial amb la crisi dels míssils de Cuba i que l’incident del Golf de Tonkin l’agost del 1964 va suposar la implicació total dels Estats Units en la Guerra del Vietnam, els Jocs de Tòquio no van tenir cap més absència que la de Corea del Nord, encara que això tampoc era cap noticia, i la de Sud-àfrica, a qui el COI va excloure finalment per la seva política d’apartheid i atletes de 93 països van anar als Jocs del 1964.