Fre­e­dom for Cata­lo­nia

El govern soci­a­lista volia pre­sen­tar una Espa­nya moderna i democràtica al món. Fins i tot va nego­ciar que no hi hau­ria atemp­tats d’ETA durant els Jocs Olímpics. A Cata­lu­nya encara exis­tia Terra Lliure, molt debi­li­tada després que Àngel Colom, que des de la Crida a la Soli­da­ri­tat havia entrat amb un grup nombrós de gent a ERC i n’havia acon­se­guit ser el secre­tari gene­ral, havia nego­ciat amb el gros de la orga­nit­zació armada que aban­donés les armes. El govern del PSOE però, es va espan­tar amb la cam­pa­nya Fre­e­dom for Cata­lo­nia, que pre­te­nia donar un mis­satge pacífic del que era i repre­sen­tava Cata­lu­nya i que va acon­se­guir un ressò nota­ble durant l’arri­bada, el 13 de juny, de la flama olímpica a Empúries i en tot el seu recor­re­gut per ter­res cata­la­nes. Al dar­rere d’aque­lla cam­pa­nya hi havia molt gent diversa com les joven­tuts de Con­vergència, ERC, la Crida i altres orga­nit­za­ci­ons. Acció Olímpica d’Òmnium Cul­tu­ral era qui donava la cara. Això, afe­git a l’espec­ta­cu­lar xiu­lada que tres anys abans havia hagut de sen­tir el rei d’Espa­nya durant la inau­gu­ració de l’Estadi Olímpic, va aca­bar d’enge­gar totes les alar­mes i va posar en marxa els ser­veis secrets espa­nyols.

És en aquest con­text, quan es des­en­ca­dena l’Ope­ració Garzón, bate­jada així perquè va ser diri­gida per qui era titu­lar del jut­jat cen­tral d’ins­trucció número 5 de l’Audi­en­cia Naci­o­nal, Bal­ta­sar Garzón. Era una ope­ració que els ser­veis secrets, més que no pas la poli­cia, havien pla­ni­fi­cat des de feia temps. Terra Lliure ja havia anun­ciat la seva dis­so­lució al juliol del 1991. Però un petit grup va con­ti­nuar enda­vant, tot i que ja estava infil­trat pels ser­veis secrets. Les seves acci­ons i espe­ci­al­ment un atemp­tat con­tra les ofi­ci­nes de l’Inem que va cau­sar ferits, van ser l’excusa per començar una ope­ració de neteja con­tra l’inde­pen­den­tisme català amb l’excusa d’evi­tar un atemp­tat durant els Jocs Olímpics.

Allau de deten­ci­ons

Les deten­ci­ons van començar la mati­nada del 29 de juny després de des­co­brir-se dos arte­fac­tes a Girona. Aque­lla mateixa mati­nada van arres­tar set per­so­nes que van ser tras­lla­da­des a Madrid, inter­ro­ga­des per la Guàrdia Civil i posa­des a dis­po­sició del jutge. Garzón va con­ti­nuar orde­nant deten­ci­ons. Ja no es trac­tava d’acti­vis­tes a qui havien enxam­pat en relació amb els arte­fac­tes. La decisió d’un dels pri­mers detin­guts d’aco­llir-se al procés de rein­serció va ser uti­lit­zada pel jutge per orde­nar deten­ci­ons indis­cri­mi­na­des de mili­tants inde­pen­den­tis­tes, molt dels quals només per haver-lo aco­llit a casa o haver-li dei­xat diners. Hi va haver una onada de deten­ci­ons entre l’1 i el 14 de juliol i més al setem­bre i al desem­bre, quan ja s’havien aca­bat el s que es van defi­nir com els Jocs. Entre detin­guts, encau­sats i diri­gents polítics que van haver de decla­rar al jut­jat, van ser gai­rebé sei­xanta per­so­nes. Dis­set dels detin­guts van ingres­sar a la presó i un any després d’enge­gar-se l’ope­ració, eren catorze els que res­ta­ven en presó pre­ven­tiva a l’espera de judici.

La soci­e­tat cata­lana va reac­ci­o­nar amb una certa alarma quan es van loca­lit­zar els arte­fac­tes explo­sius. Però quan van arri­bar les deten­ci­ons indis­cri­mi­na­des a Girona, Banyo­les, Sant Cugat del Vallès, Bar­ce­lona, Tar­ra­gona, Beni­carló i València, quan van ser regis­tra­des les seus de l’MDT de Bar­ce­lona i la poli­cia va entrar amb la pis­tola a la mà a la seu de la revista El Temps de València, quan es van conèixer les pri­me­res denúncies de tor­tu­res, va reac­ci­o­nar amb estu­por i indig­nació.

En el pri­mer moment els movi­ments inde­pen­den­tis­tes van fer sen­tir la seva veu als mit­jans que els ho per­me­tien. Però la sen­sació que s’havien tre­pit­jar algu­nes línies ver­me­lles i que s’estava vul­ne­rant l’Estat de Dret va fer que dies després comen­ces­sin a alçar-se veus com les del pre­si­dent Pujol, l’alcalde de Girona, Joa­quim Nadal, i el bisbe Jaume Cam­pro­don. Es van fer actes mas­sius i de suport al Palau de las Música o el Con­cert “Cata­lu­nya vol viure en Lli­ber­tat”, a Girona.

Molts detin­guts durant l’Ope­ració Garzón, algun dels quals van denun­ciar tor­tu­res, no van ser ni tan sols acu­sats de cap càrrec i van sor­tir en lli­ber­tat. De tota l’ope­ració que va afec­tat gai­rebé sei­xanta per­so­nes, vint-i-cinc van ser jut­ja­des amb acu­sa­ci­ons que ana­ven des de l’asso­ci­ació a banda armada i tinença d’explo­sius fins a ter­ro­risme. El judici va començar el 3 d’abril del 1995. Durant el judici, el fis­cal ja va dema­nar l’indult total o par­cial per a la majo­ria del acu­sats. El 10 de juliol es va dic­tar sentència. Divuit dels acu­sats van ser con­dem­nats a diver­ses penes, i set van ser absolts En la sentència, el tri­bu­nal feia una mena de pro­posta d’indult. Final­ment, el govern espa­nyol, que ja pre­si­dia José Maria Aznar (PP) va apro­var l’indult en el con­sell de minis­tres del 28 de juny del 1996.

Tor­tu­res

Dis­set dels detin­guts per la Guàrdia Civil van denun­ciar tor­tu­res. Cops al cos, braços, cames, geni­tals i al cap fets amb una guia de telèfons, bos­ses al cap per pro­vo­car l’asfi­xia i, en algun cas, descàrre­gues elèctri­ques. El govern espa­nyol va ava­lar les ope­ra­ci­ons poli­ci­als. Luis Roldán, direc­tor gene­ral de la Guàrdia Civil va dir que no hi va haver ni un cop. Bal­ta­sar Garzón va asse­gu­rar temps després que no podia inves­ti­gar les tor­tu­res. Després que l’Audi­en­cia Naci­o­nal ordenés una inves­ti­gació, un jut­jat i l’Audiència de Madrid van arxi­var el cas. El Cons­ti­tu­ci­o­nal no els va donar empara. L’advo­cat Sebastià Sale­llas en nom de quinze detin­guts, va por­tar el cas al Tri­bu­nal Euro­peu dels Drets Humans que el 2 de novem­bre del 2004 va con­dem­nar l’Estat espa­nyol a indem­nit­zar els detin­guts per no haver inves­ti­gat les denúncies de les tor­tu­res. La sentència va remar­car “l’absència d’una inves­ti­gació ofi­cial efec­tiva sobre dites al·lega­ci­ons” de tor­tu­res.