En una data tant llu­nyana com el 18 de desem­bre del 1913, el peri­o­dista i atleta Josep Elias i Jun­cosa, Cor­re­dis­ses ,va enviar una carta al pre­si­dent del COI, el baró de Cou­ber­tin, en la qual li dema­nava el reco­nei­xe­ment de’un comitè olímpic de Cata­lu­nya . En aquell moment el COI tenia reco­ne­guts 21 comitès olímpics, tot i que en els Jocs del 1912 hi havien par­ti­ci­pat espor­tis­tes de 28 comitès dife­rents. En aque­lla època hi havia pocs comitès olímpics naci­o­nals que fos­sin per­ma­nents i molts es for­ma­ven per por­tar espor­tis­tes als Jocs i després es dis­so­lien fins qua­tre anys després. El Comitè Olímpic Espa­nyol (COE) va ser reco­ne­gut el 1924, tot i que en els Jocs del 1900 ja hi van par­ti­ci­par atle­tes de l’Estat espa­nyol i des del 1902 hi havia un espa­nyol, el marqués de Villa­me­jor, que era mem­bre del COI i que el 1912 va for­mar un comitè olímpic espa­nyol que es va obli­dar de regis­trar. Cou­ber­tin va res­pon­dre a la carta d’Elias i Jun­cosa del desem­bre del 1913 dient-li que el COI no podria reconèixer més que un sol comitè per país, però que el podia accep­tar com una mena de comitè regi­o­nal din­tre del COE. El 5 de gener del 1914, el marqués de Villa­me­jor va enviar una carta a Cou­ber­tin en què deia, refe­rint-se als cata­lans, que “el seu únic dret a la vida és de ser espa­nyols”.

País espor­tiu

Dos anys enrere, el 1911, quan es pre­pa­ra­ven els Jocs d’Esto­colm del 1912, un diari espor­tiu d’Àustria, l’All­ge­meine Sport Zei­tung va publi­car un arti­cle sobre els equips que podien par­ti­ci­par als Jocs que va pro­vo­car una carta de Cou­ber­tin en la qual defen­sava que podia haver una geo­gra­fia espor­tiva dife­rent de la política: “La regla fona­men­tal de les Olimpíades moder­nes està en dues parau­les: tots els esports, totes les naci­ons i el COI, que és la més alta auto­ri­tat en aquesta matèria no la pot can­viar. Jo afe­geixo que una nació no és necessària­ment un Estat inde­pen­dent i que hi ha una geo­gra­fia espor­tiva que de vega­des pot ser dife­rents de la geo­gra­fia política”. I què és un país espor­tiu? Amb aquest con­cepte se sol defi­nir un ter­ri­tori amb una iden­ti­tat espor­tiva pròpia, encara que aquest ter­ri­tori no cor­res­pon­gui al d’un estat inde­pen­dent. És clar, doncs, que Cata­lu­nya és un país espor­tiu. Per tra­dició històrica i per poten­cial. Aquest con­cepte de país espor­tiu no és un invent de cap naci­o­na­lisme exclo­ent, a menys que es vul­gui qua­li­fi­car així a una aristòcrata francès de prin­ci­pis del segle XX.

Fi del somni

El 1914, en el congrés de París, el COI va deci­dir que “en con­tra antics cos­tums, només les naci­ons polítiques” podien par­ti­ci­par en els Jocs. La geo­gra­fia espor­tiva de Cou­ber­tin va que­dar en letar­gia i les aspi­ra­ci­ons olímpi­ques de Cata­lu­nya en van que­dar afec­ta­des. Mal­grat tot, el 12 de juny del 1920 es va cons­ti­tuir a Bar­ce­lona el Comitè Olímpic Català pre­si­dit per Jaume Gar­cia Alsina, que va tenir un pro­ta­go­nisme clau en la par­ti­ci­pació de la dele­gació espa­nyola en els Jocs d’Anvers, en què el mateix Gar­cia Alsina va ser el ban­de­rer en la cerimònia inau­gu­ral. A Anvers, Elias i Jun­cosa va pre­sen­tar la can­di­da­tura de Bar­ce­lona per als Jocs del 1924 en nom de la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya, la Fede­ració Atlètica Cata­lana i el Comitè Olímpic Català amb la doble espe­rança d’obte­nir els Jocs per a Bar­ce­lona i el reco­nei­xe­ment pel COC. No es va acon­se­guir ni una cosa ni l’altra, però el 1922 el COI va ator­gar la Copa Olímpica a la Con­fe­de­ració Espor­tiva de Cata­lu­nya, fun­dada aquell mateix any i que en la pràctica era el ges­tor de l’esport a Cata­lu­nya i actu­ava com un veri­ta­ble comitè olímpic. L’opo­sició dels orga­nis­mes polítics i espor­tius espa­nyols, reforçada amb la Dic­ta­dura de Primo de Rivera (1923-1930) van aca­bar de tallar el somni català, que es va haver de con­for­mar amb aspi­rar, sense èxit, a por­tar uns Jocs a Bar­ce­lona. La dic­ta­dura del gene­ral Franco que va aca­bar amb la Segona República Espa­nyola, va fer la resta de la feina.

Revi­fada

La con­cessió a Bar­ce­lona dels Jocs del 1992, que va tenir lloc el 17 d’octu­bre del 1986, va revi­far les aspi­ra­ci­ons olímpi­ques de Cata­lu­nya. El 15 de gener del 1987 es va cons­ti­tuir una asso­ci­ació per a la dele­gació olímpica de Cata­lu­nya (ADOC) que seria l’embrió del reno­vat Comitè Olímpic de Cata­lu­nya (COC). El 26 de maig del 1989 diver­ses fede­ra­ci­ons cata­la­nes van ini­ciar el procés de cons­ti­tució del COC que es va tan­car el 21 de juliol. Al setem­bre, el pre­si­dent de la Fede­ració Cata­lana de Ciclisme, Miquel Arbós, va ser triat pre­si­dent del COC. El gener del 1990 seria subs­tituït per l’excon­se­ller de la Gene­ra­li­tat de CiU, Josep Miró i Ardèvol. Després de superar opo­si­ci­ons tant polítiques com espor­ti­ves a Cata­lu­nya i a Espa­nya, el 29 de març del 1991 el COC va pre­sen­tar la seva can­di­da­tura al COI per a aquest pogués exa­mi­nar-la en la sessió que havia de fer el mes de juny a Bir­ming­ham. Aquesta era la dar­rera reunió que el ple­nari del COI -l’únic capa­ci­tat per adme­tre comitès- feia abans que s’envi­es­sin les invi­ta­ci­ons per a par­ti­ci­par en els Jocs de Bar­ce­lona de l’estiu següent. L’admissió de nous mem­bres però, va ser reti­rada de l’ordre del dia. El COI tenia a sobre la taula fins a 31 peti­ci­ons de reco­nei­xe­ment (nou d’Europa, nou d’Oce­a­nia, set d’Àfrica, tres d’Amèrica i tres més d’Àsia). Els nou can­di­dats euro­peus, a més de Cata­lu­nya, eren Gibral­tar, Gro­enlàndia, Estònia, Lituània, Letònia, Ucraïna, les Illes Feroe i la part turca de Xipre. El COI va infor­mar als aspi­rants que no es reco­nei­xe­ria cap comitè nou abans dels Jocs de Bar­ce­lona -excepte Namíbia-, d’acord a la petició que havien fet els orga­nit­za­dors dels Jocs de Bar­ce­lona per no haver d’afron­tar un greu pro­blema logístic davant l’aug­ment de dele­ga­ci­ons par­ti­ci­pants. Al final, però, el COI va adme­tre l’any 1991, a més de Namíbia, els comitès de Sud-àfrica, Lituània, Letònia i Estònia. I en els Jocs de Bar­ce­lona també van com­pe­tir els atle­tes de Croàcia, Eslovènia i Bòsnia, amb un reco­nei­xe­ment pro­vi­si­o­nal, i tots els de les dife­rents repúbli­ques de la ex-URSS for­mant part de l’Equip Uni­fi­cat. Per a tots ells hi va haver lloc. Per als cata­lans, no. Des del 1987, quan van accep­tar la Samoa ame­ri­cana, Saint Vin­cent i Vanu­atu que no entrava cap comitè nou en el COI. Els mem­bres del COC ho van con­ti­nuar inten­tant amb diver­ses tro­ba­des amb mem­bres del COI però al final els espor­tis­tes cata­lans van haver de par­ti­ci­par en els Jocs de Bar­ce­lona for­mant part de l’equip del Comitè Olímpic Espa­nyol, com sem­pre des del 1900. Això no va impe­dir dife­rents cam­pa­nyes per rei­vin­di­car el fet dife­ren­cial català tot apro­fi­tant que els ulls de tot el món esta­ven fixats en la capi­tal cata­lana.

Sama­ranch tanca la porta

Després dels Jocs de Bar­ce­lona, al desem­bre del 1992, el COI va anun­ciar que tenia pre­vist refor­mar la Carta Olímpica per a que només pogues­sin ser reco­ne­guts els comitès dels països inde­pen­dents. La reforma s’havia de dis­cu­tir en la sessió del setem­bre del 1993, però al final no es va fer ja que no va haver-hi acord en la comissió exe­cu­tiva. Aquell any 1993 el COI va reconèixer 25 comitès nous. El COC havia gua­nyat una mica de temps, però no gaire. L’objec­tiu ara era ser als Jocs d’Atlanta del 1996. Fins i tot el Finan­cial Times va publi­car un arti­cle en què donava per fet que Cata­lu­nya par­ti­ci­pa­ria en aquells Jocs. El 1994, Ignasi Doñate subs­tituïa Miró i Ardèvol al cap­da­vant del COC. L’advo­cat bar­ce­loní havia fet el 1988 un dic­ta­men sobre la legi­ti­mi­tat d’un Comitè Olímpic de Cata­lu­nya.

Els som­nis olímpics de Cata­lu­nya van que­dar tren­cats el 18 de juliol del 1996. Fins aquell dia, la Carta Olímpica adme­tia inter­pre­ta­ci­ons que es podrien con­si­de­rar fidels al pen­sa­ment de Cou­ber­tin sobre els països espor­tius. Cata­lu­nya els com­plia, tot i que li fal­tava la dura tasca de que cinc fede­ra­ci­ons cata­la­nes d’esports olímpics fos­sin reco­ne­gu­des per les seves fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals. Aquell dia el COI va can­viar la regla 34.1 d’admissió de comitès que defi­nia país com “un Estat, ter­ri­tori o porció de ter­ri­tori que el COI con­si­deri, segons la seva dis­creció abso­luta, com una zona de juris­dicció del país que ell ha reco­ne­gut”. A par­tir de lla­vors, la regla 34.1 -actu­al­ment és la 31.1- va pas­sar a dir: “l’expressió país sig­ni­fica un estat inde­pen­dent reco­ne­gut per la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal”. Sama­ranch va can­viar les regles del joc quan s’estava jugant la par­tida. El COI, un orga­nisme pri­vat que durant 100 anys havia fet gala de la seva inde­pendència, que­dava supe­di­tat, pel que fa a qui podia par­ti­ci­par en els Jocs, a les deci­si­ons d’un orga­nisme polític, les Naci­ons Uni­des. El 5 de setem­bre del 1996 el COC va rebre un fax del COI en què li comu­ni­cava el canvi i el jus­ti­fi­cava dient que el movi­ment olímpic havia reforçat pro­gres­si­va­ment les seves rela­ci­ons amb els orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals i, espe­ci­al­ment, amb l’ONU. El 14 d’octu­bre, Sama­ranch va rebre Doñate, a qui li va dir que la demanda de Cata­lu­nya no tenia res a veure amb el canvi de la regla d’admissió i que s’havia fet per les pres­si­ons de les fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals i per evi­tar el reco­nei­xe­ment de nous comitès olímpics en ter­ri­to­ris depe­nents dels Estats Units i del sud-est asiàtic. Els Estats havien tri­om­fat -defi­ni­ti­va­ment?- sobre les naci­ons.

Des del canvi de norma del 1996, el COI ha reco­ne­gut deu comitès: Micronèsia (1997), Eri­trea (1998), Palau (1999), Kiri­bati i Timor ori­en­tal (2003), Illes Mars­hall (2006), Mon­te­ne­gro i Tuvalu (2007), Kosova (2014) i Sudan del Sud (2015). Tots Estats mem­bres de les Naci­ons Uni­des..El COI té reco­ne­guts 13 comitès que per­ta­nyen a ter­ri­to­ris que no són Estats mem­bres de les Naci­ons Uni­des.