En una data tant llunyana com el 18 de desembre del 1913, el periodista i atleta Josep Elias i Juncosa, Corredisses ,va enviar una carta al president del COI, el baró de Coubertin, en la qual li demanava el reconeixement de’un comitè olímpic de Catalunya . En aquell moment el COI tenia reconeguts 21 comitès olímpics, tot i que en els Jocs del 1912 hi havien participat esportistes de 28 comitès diferents. En aquella època hi havia pocs comitès olímpics nacionals que fossin permanents i molts es formaven per portar esportistes als Jocs i després es dissolien fins quatre anys després. El Comitè Olímpic Espanyol (COE) va ser reconegut el 1924, tot i que en els Jocs del 1900 ja hi van participar atletes de l’Estat espanyol i des del 1902 hi havia un espanyol, el marqués de Villamejor, que era membre del COI i que el 1912 va formar un comitè olímpic espanyol que es va oblidar de registrar. Coubertin va respondre a la carta d’Elias i Juncosa del desembre del 1913 dient-li que el COI no podria reconèixer més que un sol comitè per país, però que el podia acceptar com una mena de comitè regional dintre del COE. El 5 de gener del 1914, el marqués de Villamejor va enviar una carta a Coubertin en què deia, referint-se als catalans, que “el seu únic dret a la vida és de ser espanyols”.

País esportiu

Dos anys enrere, el 1911, quan es preparaven els Jocs d’Estocolm del 1912, un diari esportiu d’Àustria, l’Allgemeine Sport Zeitung va publicar un article sobre els equips que podien participar als Jocs que va provocar una carta de Coubertin en la qual defensava que podia haver una geografia esportiva diferent de la política: “La regla fonamental de les Olimpíades modernes està en dues paraules: tots els esports, totes les nacions i el COI, que és la més alta autoritat en aquesta matèria no la pot canviar. Jo afegeixo que una nació no és necessàriament un Estat independent i que hi ha una geografia esportiva que de vegades pot ser diferents de la geografia política”. I què és un país esportiu? Amb aquest concepte se sol definir un territori amb una identitat esportiva pròpia, encara que aquest territori no correspongui al d’un estat independent. És clar, doncs, que Catalunya és un país esportiu. Per tradició històrica i per potencial. Aquest concepte de país esportiu no és un invent de cap nacionalisme excloent, a menys que es vulgui qualificar així a una aristòcrata francès de principis del segle XX.

Fi del somni

El 1914, en el congrés de París, el COI va decidir que “en contra antics costums, només les nacions polítiques” podien participar en els Jocs. La geografia esportiva de Coubertin va quedar en letargia i les aspiracions olímpiques de Catalunya en van quedar afectades. Malgrat tot, el 12 de juny del 1920 es va constituir a Barcelona el Comitè Olímpic Català presidit per Jaume Garcia Alsina, que va tenir un protagonisme clau en la participació de la delegació espanyola en els Jocs d’Anvers, en què el mateix Garcia Alsina va ser el banderer en la cerimònia inaugural. A Anvers, Elias i Juncosa va presentar la candidatura de Barcelona per als Jocs del 1924 en nom de la Mancomunitat de Catalunya, la Federació Atlètica Catalana i el Comitè Olímpic Català amb la doble esperança d’obtenir els Jocs per a Barcelona i el reconeixement pel COC. No es va aconseguir ni una cosa ni l’altra, però el 1922 el COI va atorgar la Copa Olímpica a la Confederació Esportiva de Catalunya, fundada aquell mateix any i que en la pràctica era el gestor de l’esport a Catalunya i actuava com un veritable comitè olímpic. L’oposició dels organismes polítics i esportius espanyols, reforçada amb la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) van acabar de tallar el somni català, que es va haver de conformar amb aspirar, sense èxit, a portar uns Jocs a Barcelona. La dictadura del general Franco que va acabar amb la Segona República Espanyola, va fer la resta de la feina.

Revifada

La concessió a Barcelona dels Jocs del 1992, que va tenir lloc el 17 d’octubre del 1986, va revifar les aspiracions olímpiques de Catalunya. El 15 de gener del 1987 es va constituir una associació per a la delegació olímpica de Catalunya (ADOC) que seria l’embrió del renovat Comitè Olímpic de Catalunya (COC). El 26 de maig del 1989 diverses federacions catalanes van iniciar el procés de constitució del COC que es va tancar el 21 de juliol. Al setembre, el president de la Federació Catalana de Ciclisme, Miquel Arbós, va ser triat president del COC. El gener del 1990 seria substituït per l’exconseller de la Generalitat de CiU, Josep Miró i Ardèvol. Després de superar oposicions tant polítiques com esportives a Catalunya i a Espanya, el 29 de març del 1991 el COC va presentar la seva candidatura al COI per a aquest pogués examinar-la en la sessió que havia de fer el mes de juny a Birmingham. Aquesta era la darrera reunió que el plenari del COI -l’únic capacitat per admetre comitès- feia abans que s’enviessin les invitacions per a participar en els Jocs de Barcelona de l’estiu següent. L’admissió de nous membres però, va ser retirada de l’ordre del dia. El COI tenia a sobre la taula fins a 31 peticions de reconeixement (nou d’Europa, nou d’Oceania, set d’Àfrica, tres d’Amèrica i tres més d’Àsia). Els nou candidats europeus, a més de Catalunya, eren Gibraltar, Groenlàndia, Estònia, Lituània, Letònia, Ucraïna, les Illes Feroe i la part turca de Xipre. El COI va informar als aspirants que no es reconeixeria cap comitè nou abans dels Jocs de Barcelona -excepte Namíbia-, d’acord a la petició que havien fet els organitzadors dels Jocs de Barcelona per no haver d’afrontar un greu problema logístic davant l’augment de delegacions participants. Al final, però, el COI va admetre l’any 1991, a més de Namíbia, els comitès de Sud-àfrica, Lituània, Letònia i Estònia. I en els Jocs de Barcelona també van competir els atletes de Croàcia, Eslovènia i Bòsnia, amb un reconeixement provisional, i tots els de les diferents repúbliques de la ex-URSS formant part de l’Equip Unificat. Per a tots ells hi va haver lloc. Per als catalans, no. Des del 1987, quan van acceptar la Samoa americana, Saint Vincent i Vanuatu que no entrava cap comitè nou en el COI. Els membres del COC ho van continuar intentant amb diverses trobades amb membres del COI però al final els esportistes catalans van haver de participar en els Jocs de Barcelona formant part de l’equip del Comitè Olímpic Espanyol, com sempre des del 1900. Això no va impedir diferents campanyes per reivindicar el fet diferencial català tot aprofitant que els ulls de tot el món estaven fixats en la capital catalana.

Samaranch tanca la porta

Després dels Jocs de Barcelona, al desembre del 1992, el COI va anunciar que tenia previst reformar la Carta Olímpica per a que només poguessin ser reconeguts els comitès dels països independents. La reforma s’havia de discutir en la sessió del setembre del 1993, però al final no es va fer ja que no va haver-hi acord en la comissió executiva. Aquell any 1993 el COI va reconèixer 25 comitès nous. El COC havia guanyat una mica de temps, però no gaire. L’objectiu ara era ser als Jocs d’Atlanta del 1996. Fins i tot el Financial Times va publicar un article en què donava per fet que Catalunya participaria en aquells Jocs. El 1994, Ignasi Doñate substituïa Miró i Ardèvol al capdavant del COC. L’advocat barceloní havia fet el 1988 un dictamen sobre la legitimitat d’un Comitè Olímpic de Catalunya.

Els somnis olímpics de Catalunya van quedar trencats el 18 de juliol del 1996. Fins aquell dia, la Carta Olímpica admetia interpretacions que es podrien considerar fidels al pensament de Coubertin sobre els països esportius. Catalunya els complia, tot i que li faltava la dura tasca de que cinc federacions catalanes d’esports olímpics fossin reconegudes per les seves federacions internacionals. Aquell dia el COI va canviar la regla 34.1 d’admissió de comitès que definia país com “un Estat, territori o porció de territori que el COI consideri, segons la seva discreció absoluta, com una zona de jurisdicció del país que ell ha reconegut”. A partir de llavors, la regla 34.1 -actualment és la 31.1- va passar a dir: “l’expressió país significa un estat independent reconegut per la comunitat internacional”. Samaranch va canviar les regles del joc quan s’estava jugant la partida. El COI, un organisme privat que durant 100 anys havia fet gala de la seva independència, quedava supeditat, pel que fa a qui podia participar en els Jocs, a les decisions d’un organisme polític, les Nacions Unides. El 5 de setembre del 1996 el COC va rebre un fax del COI en què li comunicava el canvi i el justificava dient que el moviment olímpic havia reforçat progressivament les seves relacions amb els organismes internacionals i, especialment, amb l’ONU. El 14 d’octubre, Samaranch va rebre Doñate, a qui li va dir que la demanda de Catalunya no tenia res a veure amb el canvi de la regla d’admissió i que s’havia fet per les pressions de les federacions internacionals i per evitar el reconeixement de nous comitès olímpics en territoris depenents dels Estats Units i del sud-est asiàtic. Els Estats havien triomfat -definitivament?- sobre les nacions.

Des del canvi de norma del 1996, el COI ha reconegut deu comitès: Micronèsia (1997), Eritrea (1998), Palau (1999), Kiribati i Timor oriental (2003), Illes Marshall (2006), Montenegro i Tuvalu (2007), Kosova (2014) i Sudan del Sud (2015). Tots Estats membres de les Nacions Unides..El COI té reconeguts 13 comitès que pertanyen a territoris que no són Estats membres de les Nacions Unides.