El qua­dre d’honor de cam­pi­ons olímpics cata­lans comença a fer pat­xoca. Quan el rega­tista del CN el Mas­nou Miquel Noguer va pujar a l’Olimp en la moda­li­tat de Flying Dutch­man en els Jocs de Mos­cou 1980, tro­bar algun espor­tista català en un podi olímpic era gai­rebé una heroïcitat i es podien comp­tar amb els dits d’una mà. Noguer va ini­ciar el pal­marès de cam­pi­ons olímpics, però molt abans, a Anvers 1920, tres fut­bo­lis­tes, Josep Sami­tier, Ricard Zamora i Agustí Sancho, havien tas­tat el pri­mer podi, acon­se­guint la meda­lla de plata amb la selecció espa­nyola a la ciu­tat fla­menca.

En tot cas, les meda­lles s’han anat incre­men­tant expo­nen­ci­al­ment a mesura que ha cres­cut el poten­cial de l’esport català, sobre­tot a par­tir de l’esclat de Bar­ce­lona 92. Pre­ci­sa­ment, a la capi­tal cata­lana va ser també on les dones del país van començar a aparèixer als podis olímpics, fins al punt de gua­nyar clara­ment la par­tida als homes en les últi­mes edi­ci­ons. En els Jocs de Bar­ce­lona, Cèlia Cor­res, Anna Mai­ques, Eli Mara­gall i Núria Olivé, or amb l’equip esta­tal d’hoquei sobre herba, es van con­ver­tir en les pri­me­res cam­pi­o­nes olímpi­ques cata­la­nes. Però en aquell màgic 92 també van pujar al podi la ten­nista Arantxa Sánchez Vica­rio, plata en el qua­dre de dobles i bronze en l’indi­vi­dual, i la rega­tista Natàlia Via Dufresne, sub­cam­pi­ona de la classe Europa. El con­text social i polític de l’Estat espa­nyol va fer que l’esport femení català s’incor­porés molt tard a l’elit del movi­ment olímpic, però des del 1992 ja no l’ha aban­do­nat.

Arri­bats en aquest punt, la bada­lo­nina Mireia Bel­monte (1990) ha estat l’espor­tista cata­lana més guar­do­nada en els Jocs Olímpics. Amb només 17 anys, es va estre­nar en els Jocs de Pequín, però no va ser fins als de Lon­dres 2012 quan va eclo­si­o­nar amb la con­se­cució de dues meda­lles de plata en 200 m papa­llona i 800 m lliure. A Rio 2016 va fer un pas enda­vant i va gua­nyar l’or en els 200 m papa­llona i el bronze en els 400 m estils. A Tòquio, hi arriba després d’un cicle olímpic com­pli­cat. Les lesi­ons a l’espat­lla i a l’engo­nal a prin­cipi d’any van impe­dir que la bada­lo­nina com­petís en l’euro­peu de Buda­pest, i a la capi­tal nipona no podrà defen­sar la seva corona en els 200 m papa­llona. El seu pro­grama de com­pe­tició serà més reduït del que és habi­tual, amb els 400 m estils, els 1.500 m i els 800 m lliure, i el relleu de 4x100 m estils. Tot i els entre­bancs, Bel­monte diu que el pri­mer propòsit a Tòquio és gua­nyar-se la plaça per ser a les finals, i un cop allà, llui­tar. “Encara que aquest any no hagi estat per­fecte, no abaixo els braços. La pressió sem­pre me la poso jo, i he fet una bona pre­pa­ració”, remata la dei­xe­ble de Fred Vergnoux, que demà ja s’estrena en com­pe­tició. Abans que Bel­monte, altres noms pro­pis de l’olim­pisme català són el d’Andrea Fuen­tes i Arantxa Sánchez Vica­rio. La neda­dora del Kallípolis no té cap meda­lla d’or en el seu pal­marès, però amb tres de plata i una de bronze entre els Jocs de Pequín 2008 i Lon­dres 2012, també acu­mula qua­tre meda­lles. També té qua­tre metalls la ten­nista bar­ce­lo­nina (dues de plata i dues de bronze), acon­se­guits entre Bar­ce­lona 92 i Atlanta 96.

Entre els homes, els dos grans refe­rents de l’olim­pisme català són el gim­nasta Ger­vasi Deferr (dues meda­lles d’or en salt i una de plata en terra) i el piragüista llei­datà Saül Cra­vi­otto (dues d’or, una de plata i una de bronze). Cra­vi­otto, que com Bel­monte exer­cirà de ban­de­rer a Tòquio, com­pe­tirà en dues moda­li­tats en K1 200 metres i K4 500 metres. Tot i que serà la seva quarta cita olímpica, el piragüista llei­datà manté les màximes aspi­ra­ci­ons: “De moment con­ti­nuo en aquesta roda i estic bé, les lesi­ons em res­pec­ten, física­ment em trobo bé, moti­vat i amb il·lusió, i somi­ant. Con­ti­nuem somi­ant en gran.”