El quadre d’honor de campions olímpics catalans comença a fer patxoca. Quan el regatista del CN el Masnou Miquel Noguer va pujar a l’Olimp en la modalitat de Flying Dutchman en els Jocs de Moscou 1980, trobar algun esportista català en un podi olímpic era gairebé una heroïcitat i es podien comptar amb els dits d’una mà. Noguer va iniciar el palmarès de campions olímpics, però molt abans, a Anvers 1920, tres futbolistes, Josep Samitier, Ricard Zamora i Agustí Sancho, havien tastat el primer podi, aconseguint la medalla de plata amb la selecció espanyola a la ciutat flamenca.

En tot cas, les medalles s’han anat incrementant exponencialment a mesura que ha crescut el potencial de l’esport català, sobretot a partir de l’esclat de Barcelona 92. Precisament, a la capital catalana va ser també on les dones del país van començar a aparèixer als podis olímpics, fins al punt de guanyar clarament la partida als homes en les últimes edicions. En els Jocs de Barcelona, Cèlia Corres, Anna Maiques, Eli Maragall i Núria Olivé, or amb l’equip estatal d’hoquei sobre herba, es van convertir en les primeres campiones olímpiques catalanes. Però en aquell màgic 92 també van pujar al podi la tennista Arantxa Sánchez Vicario, plata en el quadre de dobles i bronze en l’individual, i la regatista Natàlia Via Dufresne, subcampiona de la classe Europa. El context social i polític de l’Estat espanyol va fer que l’esport femení català s’incorporés molt tard a l’elit del moviment olímpic, però des del 1992 ja no l’ha abandonat.

Arribats en aquest punt, la badalonina Mireia Belmonte (1990) ha estat l’esportista catalana més guardonada en els Jocs Olímpics. Amb només 17 anys, es va estrenar en els Jocs de Pequín, però no va ser fins als de Londres 2012 quan va eclosionar amb la consecució de dues medalles de plata en 200 m papallona i 800 m lliure. A Rio 2016 va fer un pas endavant i va guanyar l’or en els 200 m papallona i el bronze en els 400 m estils. A Tòquio, hi arriba després d’un cicle olímpic complicat. Les lesions a l’espatlla i a l’engonal a principi d’any van impedir que la badalonina competís en l’europeu de Budapest, i a la capital nipona no podrà defensar la seva corona en els 200 m papallona. El seu programa de competició serà més reduït del que és habitual, amb els 400 m estils, els 1.500 m i els 800 m lliure, i el relleu de 4x100 m estils. Tot i els entrebancs, Belmonte diu que el primer propòsit a Tòquio és guanyar-se la plaça per ser a les finals, i un cop allà, lluitar. “Encara que aquest any no hagi estat perfecte, no abaixo els braços. La pressió sempre me la poso jo, i he fet una bona preparació”, remata la deixeble de Fred Vergnoux, que demà ja s’estrena en competició. Abans que Belmonte, altres noms propis de l’olimpisme català són el d’Andrea Fuentes i Arantxa Sánchez Vicario. La nedadora del Kallípolis no té cap medalla d’or en el seu palmarès, però amb tres de plata i una de bronze entre els Jocs de Pequín 2008 i Londres 2012, també acumula quatre medalles. També té quatre metalls la tennista barcelonina (dues de plata i dues de bronze), aconseguits entre Barcelona 92 i Atlanta 96.

Entre els homes, els dos grans referents de l’olimpisme català són el gimnasta Gervasi Deferr (dues medalles d’or en salt i una de plata en terra) i el piragüista lleidatà Saül Craviotto (dues d’or, una de plata i una de bronze). Craviotto, que com Belmonte exercirà de banderer a Tòquio, competirà en dues modalitats en K1 200 metres i K4 500 metres. Tot i que serà la seva quarta cita olímpica, el piragüista lleidatà manté les màximes aspiracions: “De moment continuo en aquesta roda i estic bé, les lesions em respecten, físicament em trobo bé, motivat i amb il·lusió, i somiant. Continuem somiant en gran.”