Aina Cid (Amposta, 1994) està a punt per disputar els seus tercers jocs olímpics. Una cita que ha preparat durant tres anys juntament amb la seva companya d’embarcació, l’aragonesa Esther Briz, amb qui intentarà pujar al podi en la competició de rem en el dos. Cid, que es va aficionar a aquest esport gràcies al seu pare, intentarà lliscar per sobre les aigües del Centre Nàutic de Vaires-sur-Marne (als afores de París) amb l’objectiu de gaudir fent allò que més li agrada. Un verb, gaudir, que en els Jocs de Tòquio va quedar oprimit per la pressió i l’autoexigència. Dues paraules que van de bracet en un esport minoritari on els resultats es converteixen en una obligació per poder tenir els recursos per fer una carrera prolongada.
Com va descobrir el rem?
Vaig començar fent ballet, però el meu pare remava i com que les competicions eren arreu d’Espanya, les utilitzàvem com a vacances. Ell anava a competir, jo anava amb la meva mare i la meva germana, i allà hi havia altres nens perquè a partir dels 9-10-11 anys pots començar a competir. Imagino que va ser el fet que ho feia el pare, que hi havia nens involucrats... i ho vaig provar. Vaig veure que se’m donava bé, que progressava de pressa i després d’un curset d’estiu vaig començar els caps de setmana. I, a poc a poc, vaig anar a més.
Tan bé se li donava que li van oferir una beca per estudiar als Estats Units.
Sí, vaig anar a Ohio State el 2013. Va sorgir perquè moltes universitats envien a persones, els típics ’ojeadores’ que van mirant les competicions i si els agrades, t’escriuen. Va ser de les millors decisions que he pres perquè allà mantens un nivell d’entrenament molt elevat i està fet i estructurat tot perquè puguis compaginar la universitat i l’esport. Em vaig sentir molt recolzada per la universitat en tot moment i econòmicament tenia una beca que m’ho cobria tot.
Què va aprendre d’aquella experiència?
El nivell econòmic que destinen a l’esport a nivell universitari és molt més elevat que el d’Espanya. És brutal els diners que aposten als Estats Units. La meva beca incloïa estudis, residència i tot el que necessitava per mantenir-me. Tenia un cost aproximat de 50.000 dòlars a l’any. Van ser uns 200.000 dòlars durant quatre anys. Això no ho ha apostat mai aquest país per mi... Allà tenen un altre concepte.
Allà ja pensava que es podria dedicar al rem?
És una pregunta complicada. T’hi pots dedicar? Sí, però és molt complicat. Si no tens un mínim de resultats no t’hi pots dedicar. Depens bàsicament dels teus resultats i de les beques del govern, l’ADO. Si no tens un ADO no pots viure. El rem aquí és un esport molt minoritari i no es coneix. De manera que quan vas a buscar espònsors o patrocinis és molt complicat que et donin suport. Jo aquest any en faig 30 i les responsabilitats econòmiques que tinc són més elevades. Quan vaig començar vivia a la residència, no tenia unes despeses anuals, avui en dia cada vegada tinc més responsabilitats i les factures que s’han de pagar són més. Què passa? Doncs que des de Tòquio m’he posat a buscar espònsors, patrocinis i empreses, però és molt complicat. En tinc algun, però és difícil.
I això que és de les millors del món: finals olímpiques, europeus, mundials...
Sí, sí. Per això. Si jo tingués un mal any que no cobrés una beca ADO no sé si m’ho podria permetre. Si la Federació no assumís el cost de l’entrenador, el fisioterapeuta o altres coses vitals, seria completament inviable que pogués competir. Impossible.
Com va trobar a la seva parella de bot?
Realment no la vaig buscar jo. No és com quan s’obre un lloc de treball i es descriu un perfil concret i la gent es presenta a la posició, no funciona així. Aquí és: què tenim? Això. I amb això, què podem fer? I així montes el millor bot que pots. A vegades t’entens bé i a vegades t’has de fer entendre, però sempre ho has de fer funcionar. És cert que amb les persones amb qui encaixes des del primer moment es nota molt, en tot. Que tinguis una bona connexió fa que la comunicació sigui millor, i això és molt clau.
I alguna de les dues porta la veu cantant?
Hi ha rols. No està estipulat que mana qui va davant. Crec que va en funció del caràcter de l’embarcació. Esther (Briz) va de marca i se n’encarrega d’unes tasques. Ha d’estar atenta al bot, al ritme, comunica alguna cosa... Però jo estic al darrere, porto la visió i potser porto una mica més la veu cantant, però està molt repartit. Cadascú té les seves responsabilitats i es reparteixen segons el caràcter de cadascú.
Passen moltes coses durant els set minuts que s’allarga la cursa?
Nosaltres tenim una estratègia que forma part de la nostra identitat, això ho té gairebé tothom. Què passa? Doncs que segons l’objectiu que tinguis i el que necessitis adaptes l’estratègia. I aquestes adaptacions algunes es fan a previ, perquè les comunica l’entrenador, i altres les fas durant el moment de la carrera, així com d’emergència, en funció d’allò que passa. Aquestes decisions sí que les prenc jo. Sembla que no, i diem molt poc perquè anem a un ritme molt elevat, però sí que hem de tenir bona comunicació.
I com d’important és la sortida?
Molt. Una mala sortida et pot putejar molt. Pensa que pots estar regalant metres... I el temps que regales en metres després l’has de recuperar.
Aquests són els seus tercers JJOO. Ha comentat en més d’una ocasió que a Tòquio, tot i arribar a la final, no va acabar amb bones sensacions.
És un record bastant amarg. Avui dia és una espina que està ben clavada i espero que no tingui cap influència a l’hora de competir. Et deixa ressaca i ha sigut una ressaca molt llarga. I és un cop dur psicològic que després s’ha d’arreglar. A vegades pensem que et donen un cop i ja ho arreglaràs, però és complicat. Avui dia és que encara hi ha coses que... Em passa una mala passada i penses:i si torna a passar? Una de les coses que més em va afectar va ser que la filosofia que vam adoptar en aquell moment era que ’qui pateix més és qui més s’ho mereix’. La filosofia de pel·lícula americana que si no ho passes malament o si no pateixes és que no t’ho mereixes. Però l’únic que vam fer va ser fer-nos la vida miserable i ho vam patir molt.
Sona molt dur...
Quan adaptes una filosofia així tot és exigència i no gaudeixes. Tot és exigència i patiment... I com més al forat estic, millor. Aleshores travesses aquesta línia de meta havent anat malament i penses: ni he competit bé, ni m’ha ajudat ningú i a més a més, a banda del mal resultat, ho he passat fatal. No puc dir: per lo menys he disfrutat. Va ser com temps perdut i la sensació de dir que no saps per què ho has fet.
I va demanar ajuda?
La tenia. I vaig estar medicada. Realment va ser un període de temps on... no sé com explicar-ho, és com un tornillo que es passa de rosca. Vaig apretar tant que ara no sé fins a quin punt puc apretar el tornillo i es quedarà apretat. En aquell moment em vaig passar fins al punt que em vaig fer mal a mi, i és una cosa que no és irreversible però que vol temps.
Es va plantejar deixar-ho?
Sí. Per una part sí, però, per altra banda, vaig dir que no podia quedar-me així. El rem és la meva vida, sento que tinc un somni per complir i no estic preparada per dir: fins aquí he arribat. Sí que és cert que he tingut els meus alts i baixos, però no estic preparada per abandonar aquest somni, encara no.
Sembla que l’exigència està a l’ordre del dia...
Sí, ho sóc. A una part de mi li agrada i l’altra es passa. Per això et dic que sento que ara sóc un tornillo passat de rosca i a vegades vaig bé, perquè apreto, però hi ha moments que salta. I quan salta és que m’he passat.
Quin és l’objectiu a París?
Arribar allà i donar el 100%. A Tòquio no ho vam fer, però a París és el que volem fer. I si rendim al 100% sabem que, si tu dones tot el que tens, no ho pots fer millor. L’objectiu és aquest i sempre entrenem per aconseguir medalla, però estar al podi dependrà del nostre rendiment i el de les nostres contrincants. Nosaltres no tenim control sobre com puguin rendir les nostres contrincants.
A qui veu favorit?
Fins ara Holanda ha sigut superior. Després hi ha Austràlia, Romania, Irlanda... i també Estats Units.
Hi ha algun moment del dia en què no pensi en rem?
Saps què passa? Que l’esport d’alt rendiment fa que hi pensis constantment. Què menjo? Doncs t’organitzes què menges, quan ho menges i com ho menges per rendir millor. Després, per anar a descansar, doncs esculls l’hora per descansar i les hores que necessites per rendir millor. Així per lo general, no tries gaire. Organitzo la meva vida pensant en com puc rendir millor. I quan no estic entrenant he d’anar a fer una màquina o una altra. Et passes moltes hores pensant en això.
Parlen amb les rivals abans de la sortida?
No, allà tothom va a la seva. A vegades he competit contra companyes o gent que coneixes i et dius coses cordials, però està tothom molt concentrat.
I hi ha alguna persona que li faci especial il·lusió trobar-se a la Vila Olímpica?
La veritat és que no. Sí que és cert, però, que quan estàs a la vila olímpica amb tots els esportistes veus que tots som iguals. Al final als mitjans de comunicació veus que a uns els posen en un pedestal i d’altres som desconeguts. Allà veus que aquella persona que tu la veus allà dalt i sembla famosillo doncs és com qualsevol altra persona. I crec que està bé això, compartir els mateixos espais amb esportistes que a vegades no considerem iguals per la distorsió dels mitjans. Realment són persones que tenen més repercussió mediàtica i més recursos econòmics, però allà els veus com tu. Crec que el que més xoca és això, veure que realment tots som iguals.
S’ha marcat un objectiu de retirada o encara té corda?
No. Físicament, podria competir i estirar-ho dos cicles més. Que això és molt perquè seria acabar anant a cinc jocs olímpics. Però clar, és cert que dels 30 als 34 és quan més canvis hi ha en la vida d’una dona. A mi m’agradaria ser mare, és una cosa amb el que vaig pensant, però és cert que depèn molt de l’estabilitat econòmica que pugui generar.
I hi ha alguna companya que sigui mare i ho combini amb el rem?
Avui dia, a Espanya, no.
El marge d’error sembla mínim
Per mi aquests jocs per una part són una espina que em puc treure, però em poden generar un canvi molt gran si tinc un bon resultat. Això és una cosa que està molt bé si realment tens un bon resultat, però alhora, encara que no vulgui, em genera una certa pressió conscient. Si tinc molt bon resultat puc tenir un bon espònsor, o més recursos, i això és una cosa que només tinc l’oportunitat de tenir un cop cada quatre anys, i no em sembla just. A nosaltres només ens miren cada quatre anys i això és filar molt prim, perquè el marge d’error és mínim.
Què sent quan rema?
És com... M’agrada perquè l’ordre i la disciplina m’agraden. I quan surto a entrenar és això. A més a més és a l’aire lliure. L’aigua m’encanta i vaig a llocs preciosos a competir. Els components m’agraden i el medi també, és com que treballo però desconnectada. Em relaxa. No sé com explicar-ho. Això sí, canvia molt quan tens una competició a tocar o quan tens mesos per preparar-la.