Vaig arri­bar dis­sabte a l’estadi nàutic de Vai­res-sur-Marne, a l’est de París camí d’Euro­dis­ney, quan ja feia dies que s’havien aca­bat les pro­ves d’aigües bra­ves i es dis­pu­ta­ven les últi­mes de piragüisme esprint. Una llàstima sabent que els meus orígens per part materna són al Pallars Sobirà, amb el feréstec Noguera Palla­resa, que sem­pre ha estat un riu ple de caiacs. El 1992, pels Jocs de Bar­ce­lona, fins i tot vaig escriure un arti­cle en què en rei­vin­di­cava la idoneïtat com a seu, però es va deci­dir cons­truir el Parc Olímpic del Segre, a la Seu d’Urgell, per qüesti­ons de logística hote­lera, tenint Andorra al cos­tat.

Allà s’entrena el fla­mant meda­lla de bronze en K1 Pau Echa­niz, afi­llat de la vete­rana Maia­len Chor­raut, que ha cele­brat com seu aquest metall perquè és la com­pa­nya del seu pare i entre­na­dor Xabier Echa­niz. I, en aigües més tran­quil·les, el llei­datà Saúl Cra­vi­otto s’ha con­ver­tit en l’espor­tista esta­tal amb més meda­lles de la història, sis, després de pen­jar-se en K4 1000 m un bronze. Una dele­gació esta­tal de piragüisme que ha superat la vela en nom­bre de meda­lles, 23, de tots el temps.

Malau­ra­da­ment, no vaig poder visi­tar bé tot el recinte d’aquest estadi nàutic que es va inau­gu­rar el 2019 i que inclou el llac, també per al rem, i les aigües bra­ves. Havia de seguir els dar­rers par­ti­ci­pants. Entre ells, la pon­te­ve­dresa Antía Jácome, que, en canoa C1 200 m, va que­dar quarta després d’haver estat sisena a Rio 2016 i cin­quena a Tòquio 2020. Només té 24 anys, i li vaig desit­jar sort ara que alguns ja comen­cen a pen­sar en Los Ange­les 2028.