Han passat uns dies des que van acabar els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro emesos a l'Estat espanyol per TVE amb els comentaris d'aquells locutors que, sense aportar sovint gaire informació, sobretot fan atenció als esportistes espanyols i, si és el cas, exalten les seves medalles. Una mostra de periodisme patriòtic. El cas és que, en contrast amb l'exaltació patriòtica, va circular un comentari de Willy Toledo, que a propòsit de l'atleta Orlando Ortega, va provocar la indignació que acostumen a inspirar els seus comentaris. Toledo, a qui no li fa res nedar a contracorrent i celebrar encara la Cuba actual o defensar el govern de Veneçuela, potser s'excedeix amb el seu llenguatge, és a dir en la forma amb què exposa les seves crítiques, però aquesta fresa verbal no hauria d'impedir considerar el fons del que diu, o almenys d'una part.

Recordarem els fets que van donar peu als exabruptes del barbut Willy Toledo. Orlando Ortega, atleta cubà nacionalitzat espanyol, va guanyar la medalla de plata en la prova dels 110 metres tanques i va recórrer l'estadi olímpic a la recerca d'una bandera espanyola. Li va costar trobar-la i, en el seu recorregut, va rebutjar una de cubana que li van oferir fins a poder abraçar la rojigualda. L'actor va afirmar que Ortega és un “gusano”, un terme absolutament connotat en la mesura que és una creació dels adeptes al règim castrista per condemnar els suposats traïdors a la revolució cubana. És un terme, doncs, susceptible de ser posat en qüestió perquè, des d'un poder instituït, ha servit per excloure qualsevol forma de dissidència, a vegades exercida per persones més revolucionàries que els fidels al castrisme. Dit això, pensem en què va afegir-hi Toledo en relació amb Orlando Ortega: “Però també és un pobre home, a qui no desitjo tot el mal que s'encarregarà de fer-li aquesta Espanya miserable i les seves autoritats miserables quan deixi de guanyar medalles.” Pensem-hi, perquè potser hi toca. Què passa, a l'Espanya miserable i potser també en altres llocs, amb els esportistes quan deixen de guanyar medalles? Convertits en símbols patriòtics, ho són de manera efímera. Què pot passar si, a més, l'esportista és originari d'un altre lloc, que, a més, és dels que inspiren menysteniment des d'una suposada superioritat? Willy Toledo ho té clar: l'oblit del capitalisme racista, que tot ho converteix en misèria. Les rèpliques a les xarxes socials (ell havia fet el seu comentari a Facebook) van ser tan ferotges que l'actor va parlar d'un linxament mediàtic i popular. Va tornar a carregar l'arma i va afirmar que aquells que abans ignoraven Orlando Ortega, i que fins i tot el menyspreaven per pobre, negre i cubà, l'oblidarien l'endemà de la seva última victòria. Permetin-me que el citi en la llengua original: “Ahora es una medalla. Y es española con dos cojones: que de eso va España, de dos cojones, de viva la muerte y muera la inteligencia.”