Es parla de la crisi del bàsquet. La crisi que suposa que els millors jugadors marxin a l'NBA. Que els que no són tan bons també marxin. Que l' ACB hagi passat de divuit equips a disset, una lliga imparell. Tothom espera que la medalla de plata de les noies i el bronze dels nois en els Jocs Olímpics reactivi l'esport de la cistella... Però el que destacaria de la temporada que començarà el dia 1 d'octubre és que dos entrenadors de referència com Aíto García Reneses i Xavi Pascual no entrenaran. Segurament perquè ells volen o, més que perquè volen, perquè les propostes que han tingut no els han convençut. Però, es pot permetre el bàsquet tenir dos persones com ells sense entrenar? La meva resposta és clara: no. La casualitat ha volgut que els dos entrenadors més importants de la història del Barça estiguin ara mateix a la graderia. Aprofitant aquesta situació, hi ha un cas que, tot i que és diferent, manté un cert paral·lelisme. No tant pel que fa a Xavi Pascual, que és un entrenador de primer nivell però que sobretot està en el número u de la llista dels grans clubs, sinó sobretot pel que fa a Aíto. Es tracta del cas d'Alfred Julbe. El tècnic català és un dels entrenadors amb més partits dirigits en l'ACB de la història. Però va arribar un moment que l'entorn del bàsquet va considerar que la seva carrera en l'ACB havia acabat. No ho va decidir ell, sinó que va ser la tendència que es va generar i ningú la va trencar. Avui dia, Julbe continua volent entrenar un equip ACB, però, de moment, entrena en el bàsquet de base del Barça portant l'equip de LEB Or i el júnior, i fent la seva feina extraordinàriament bé. El cas de Julbe ha de servir com a exemple del que no pot passar mai. Un fet que als EUA seria impossible que passés: desaprofitar els genis. De tècnics bons i genis n'hi ha poquíssims. Julbe n'és un. Aíto un altre. No ho oblidem mai. Encara que tinguin 90 anys, sempre ajudaran a fer més gran el bàsquet.