L'edició digital d'un diari d'informació general editat a Barcelona l'altre dia feia un article amb aquest titular: “Tomás Roncero ridiculitza la golejada del Barça al Celtic.” No era cap mitjà del grup on treballa aquest senyor, almenys que jo sàpiga, i no crec que tinguessin cap necessitat de promocionar-lo. Més aviat deu anar lligat a la voluntat de rebre visites virtuals (o clics, que en diuen) i tenir interacció a les xarxes, encara que sigui a còpia de crítiques o, sobretot, de posar en discussió el rigor. Si ja em sorprenia que algunes persones –i no pas dues o tres, sinó centenars– responguessin qualsevol reflexió (per dir-ho d'alguna manera) feta per aquest senyor, o que se'l prenguessin com a referent –amb comentaris com “què dirà ara Roncero?”–, l'enllaç a l'article mencionat em va deixar ben descol·locat.

Tres dies abans, Cristiano Ronaldo havia pretès ridiculitzar Xavi Hernández amb unes declaracions –com a resposta d'unes que havia fet l'exjugador blaugrana– que defineixen amb precisió el portuguès: “El jugador més buscat d'internet sóc jo. Xavi juga a Qatar o no ho sé. I mai ha guanyat una pilota d'or.” Com tot el que diu i fa, les paraules de Cristiano es van escampar. Alguns programes ja espremien fins a límits inimaginables qualsevol manifestació pública d'un protagonista, i el fet d'haver perdut els drets d'emissió dels resums dels partits encara ho ha accentuat més. Faràndula, farciment i molta buidor.

Ens queixem sovint que les declaracions d'un bon grapat d'esportistes, generalment dels més mediàtics, es refugien essencialment en els tòpics. I a vegades, quan se'n desvien és per una sortida de to com la de Cristiano l'altre dia. Però ho comprem i en fem notícia. No pretendré pas alliçonar sobre què és notícia i com s'ha de tractar, però fa una mica de mal veure i llegir segons què. Es pot entendre que es dediquin hores a parlar d'un golàs de falta –que ell mateix es va inventar– de Cristiano contra l'Sporting, però és mil vegades preferible sentir a parlar del que fa al camp que de les gracietes de fora. És clar que, si ens ha d'interessar el que fa un redactor fanàtic, un personatge disfressat o un bufó, més val tancar la paradeta.