No és oficial, però Àngel Palmi Visa (Barcelona, 1950) canviarà de feina. La que tenia des de fa 22 anys –director esportiu de la Federació Espanyola de Bàsquet– li va proporcionar Ernest Segura de Luna, i Jorge Garbajosa, el nou president, és qui li ha retirat la confiança aprofitant que el seu contracte s'acabava a final d'any i que Palmi ha arribat a l'edat de la jubilació. Vint-i-dos anys en un càrrec poden merèixer consideracions diverses i ben legítimes. Des de pensar que cal una renovació fins a sospitar que tants anys en un mateix lloc i amb la personalitat de Palmi l'havien convertit en l'autèntic dominador dels passadissos de la FEB fins a assolir més poder del que Garbajosa li vol donar.

Palmi, exjugador, exentrenador i exdirector esportiu del Bàsquet Manresa, deixarà la FEB amb un full de serveis espectacular pel que fa a les seleccions espanyoles de categories, que des de fa més d'una dècada es passegen per Europa –sense anar més lluny, quatre ors i una plata aquest estiu– i són assídues als podis en l'àmbit mundial –la plata femenina i el bronze masculí a Rio en són una prova rotunda més–. És el que allà bategen com a mètode FEB, un concepte que no acaba de fer justícia al fet que, per bé que treballin en els àmbits de detecció, seguiment i perfeccionament durant les convocatòries, la feina de fer aflorar el talent és bàsicament dels clubs i de les federacions dites autonòmiques.

Però l'àrea esportiva de la federació espanyola també és responsable de les lligues, les competicions de clubs. Sí, els clubs que són el planter d'on beuen les seleccions. I aquí plora la criatura perquè el panorama és desolador. Certament, la crisi de cavall de l'última dècada ha engrandit l'abisme entre el món professional i l'entorn FEB i, excepte l'Andorra i algun elegit més, cap club LEB pot ingressar en l'ACB. Però la història de les LEB és la de les desercions. Cada estiu cau algun club, cada juliol s'han de repescar els que havien baixat per completar els grups. Això, en masculí. Perquè en femení no hi ha una ACB professional per sobre que s'ho mengi tot, i la Lliga Femenina ha anat perdent potencial, equips (Ros Casares, Rivas, Conquero) i força a Europa. L'esperpent de la supercopa d'aquest estiu, quan amb l'exclusió del Conquero la federació ha estat incapaç d'arbitrar perquè el partit fos el que havia de ser (Avenida-Girona), amb la plata olímpica encara calenta, és per fer-s'ho mirar.

En general, s'ho han de fer mirar tot. La FEB no genera ni cinc de retorn per als clubs de les seves lligues. No en té tota la culpa, certament. Ni el PP ni el PSOE s'han molestat mai a estendre la llei de mecenatge esportiu als patrocinadors de les competicions de clubs –no fos cas que algun català se'n beneficiés– i l'han restringit sempre a les seleccions espanyoles i als grans esdeveniments. És a dir, allà on l'única bandera és la que ja sabem. Però, tot i no poder (ni voler) posar-hi diners, la FEB podria haver tingut una política més activa en la promoció de les lligues. Avui que la televisió sembla que ho és tot, no hauria costat gaire diners ni esforços aconseguir que la LEB o la Lliga Femenina no haguessin perdut la poca quota de pantalla que tenien. De fet, alguna cadena s'hi oferia gairebé de franc. S'ha caigut tan avall que el repte del successor de Palmi serà titànic.