Algú hauria de dir al senyor Stephan M. Ross que Europa funciona per inèrcia. Potser ja ho sap, perquè en qualsevol estudi de mercat, la idiosincràsia del poder és un factor que cal tenir en compte a l'hora de valorar els riscos i les oportunitats de negoci. I les institucions europees, immerses en una guerra civil entre administracions legislatives i executives que podria superar la Guerra dels 30 anys, són un factor molt important, a l'hora d'invertir-hi. El 2 de març, The Sun va destapar que el dia abans, aquest nord-americà amb un patrimoni de més de 12.000.000.000 de dòlars, segons Forbes, s'havia trobat amb Ed Woodward, Bruce Buck, Ivan Gazidis, Ferran Soriano i Ian Ayre a l'hotel Dorchester de Londres per temptar el Manchester United, el Chelsea, l'Arsenal, el City i el Liverpool, amb la fundació d'una European Super League que suplís la Champions. La idea, en què també hi hauria el Barça i els equips més comercials d'Europa, no és nova. Qualsevol dia d'aquest octubre, el multimilionari Wang Jianlin, amo del monstruós conglomerat d'empreses xineses Wanda, té previst de posar damunt la taula dels clubs més poderosos del continent una altra proposta semblant, i el president de l'Associació Europea de Clubs, Karl-Heinz Rummenigge, encara en té una altra que donaria més beneficis als clubs que no pas a les federacions dels estats, que ja senten que els maltracten. Aquests, mitjançant la UEFA Events, han contraatacat signant-hi un contracte fins al 2021 que podria acabar duent els partits d'una superlliga d'Europa a les audiències mundials, si es juguessin a les tardes i els dissabtes. I aquesta és la inèrcia tràgica d'Europa: en comptes d'avançar, tornar al punt de partida al final d'una gran volta; perquè ja ho vèiem quan sopàvem al davant del blanc i negre de la lliga espanyola, que el futur ens serviria tres tasses d'allò, però, a l'engròs i d'Europa.