Sense voler cap carnet d'interpretador oficial del pensament del central del Barça, m'hi jugo una mà que Gerard Piqué va ballar amb un peu el dia que va guanyar el mundial. En això del futbol de seleccions hi ha els que moririen per una bandera (recordeu Salva Ballesta), els que renuncien perquè no poden defensar la bandera que els representa (a tots ens ve al cap Oleguer Presas, però n'hi ha uns quants més) i una amplíssima franja central que anteposa l'objectiu esportiu a la resta i mira cap a una altra banda o es tapa les orelles quan s'hissa la bandera o se sent l'himne que no només no és el propi sinó que és el que impedeix l'existència del propi.

En aquesta amalgama tan variada n'hi ha, però, que són capaços d'aguantar-se mentre no els toquin el voraviu. Això és el que li han fet a Gerard Piqué en els últims anys, des que va anar a una Diada, des que Shakira va cantar en català, des que l'esment de Kevin Roldán li ho va posar fàcil a la caverna per convertir la rivalitat amb el Madrid amb un enfrontament amb Espanya.

Piqué ha dit que ja s'ho faran i, sincerament, no el veig fent marxa enrere com Messi amb l'Argentina perquè imagino que l'ascendència que té sobre el central català qualsevol alt mandatari espanyol –inclòs un hipotètic president que no estigui en funcions– tendeix a zero, o a negatiu.

En una certa manera, Piqué ha anunciat un acte de desobediència, perquè encara avui, amb el règim disciplinari antidemocràtic espanyol, és sancionable negar-se a acudir a les convocatòries de les seleccions. Potser pensareu que per a ell és una decisió relativament fàcil de prendre perquè té la vida resolta –segurament és cert– o que el seu risc és nul perquè amb ell ningú s'atrevirà (no n'estaria tan segur, si Espanya processa presidents i consellers perquè posen urnes). Però jo veig en l'acte de Piqué un estímul perquè tots, en la mesura de les nostres possibilitats, no ens arronsem el dia que s'hagi de desobeir. Aquest dia arribarà, no ens n'adonarem i més d'hora que tard el Parlament aprovarà unes lleis de desconnexió i ens reclamarà que ens hi sotmetem alhora que l'Estat espanyol ens amenaçarà amb el seu aparell judicial encès a foc roent i amb la vuitena plaga d'Egipte. I haurem de decidir si desobeïm l'Estat espanyol i en la primera nòmina comuniquem a la nostra empresa que el nostre IRPF s'ha d'ingressar a la hisenda catalana. I els empresaris hauran de decidir si també ingressen la seva quota a la seguretat social catalana. I al cap de tres mesos, on liquiden l'IVA. Podem trobar exemples fins a l'eternitat, però hem de tenir clar que si som els dos milions del sí-sí, l'estat català serà viable des de l'endemà mateix i tindrà una fortalesa tan rocosa que les amenaces es reconduiran en voluntat de negociació. Si som quatre gats, quedarem com a indepes de samarreta un dia a l'any i haurem perdut. A les nostres mans està.