4-0 del Barça al Dépor. Alcácer juga tota la segona part, i no marca tot i tenir bones oca­si­ons. No és per fer una com­pa­ració, perquè ni vull ni cal, però algú es recorda de com li cos­tava a Messi fer gols els pri­mers mesos al pri­mer equip? O la sequera d'un gole­ja­dor nat com Villa, jugant molt més. Fa temps que dic que l'ofici fut­bolístic més com­pli­cat és jugar de cen­tral al Barça. Ara crec que hi ha un ofici encara més com­pli­cat: el de suplent del tri­dent. L'ofici al qual Pedro va renun­ciar i que Munir no estava pre­pa­rat per assu­mir sense haver-se fet juga­dor en un altre club jugant amb més con­tinuïtat. Con­fiem en Alcácer.

Trenta anys de la nomi­nació de Bar­ce­lona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. El balanç del que van ser aquells Jocs i el lle­gat espor­tiu i de moder­nit­zació de la ciu­tat és inqüesti­o­na­ble­ment bo. Però van pas­sar més coses que aque­lla il·lusió col·lec­tiva. Hi va haver ope­ra­ci­ons indis­cri­mi­na­des con­tra inde­pen­den­tis­tes, alguns dels quals van patir tor­tu­res. I hi va haver molta mobi­lit­zació popu­lar per acon­se­guir que durant els Jocs el món veiés que Bar­ce­lona no era una ciu­tat espa­nyola més, sinó un ciu­tat cata­lana situ­ada en un lloc amb iden­ti­tat pròpia. Va cos­tar molt. Sense molta gent que ho va rei­vin­di­car acti­va­ment paral·lela­ment a l'ofi­ci­a­lisme, hau­rien estat només una glo­ria española.

Barça-City. Par­tit gran en un Camp Nou de gala. Encara se'm fa estrany, però, con­viure amb l'espai d'ani­mació. Gent agru­pada al gol nord can­tant i fent core­o­gra­fies tota l'estona, sense parar. Però ali­ens al que està pas­sant a la gespa. Sobre­tot quan la resta del públic pro­testa enèrgi­ca­ment una decisió de l'àrbi­tre. A l'espai dels ani­mats, con­ti­nuen can­tant una cançó sobre no sé quin juga­dor.