Poques coses tenen tan bon gust com una victòria a Mestalla amb un gol en l'últim instant. Segurament més que una victòria còmoda, si és que en aquest camp tan hostil s'hi pot guanyar còmodament. El Barça havia sofert totes les hostilitats possibles (previsibles per conegudes): l'ambient histèric de la grada, l'agressivitat de molts rivals i un arbitratge que va fomentar totes dues coses en lloc d'evitar-les. Undiano es va equivocar en jugades puntuals a favor del Barça, però el va perjudicar a l'hora d'aplicar el llistó de l'agressivitat i les targetes.

Els tres punts de l'equip de Luis Enrique tenen molt mèrit perquè es va sobreposar a l'hostilitat ambiental i futbolística i perquè no només no es va conformar, sinó que va buscar la victòria fins al final. També té mèrit perquè el València va ser un rival complicat. S'hi nota la mà d'un entrenador com Cesare Prandelli, que ha fet coses interessants a la Fiorentina i a la selecció italiana. I no precisament relacionades amb el típic catenaccio. Prandelli és més que aquesta reducció, encara que per iniciar la seva etapa a València hagi optat per començar amb pragmatisme i amb instruccions simples i bàsiques als seus jugadors. La recepta d'ahir era ordre i velocitat, i pilota per al Barça. D'entrada, res més. L'evolució del partit, sobretot el fet que el Barça s'avancés amb un altre gol de Messi, va fer que hagués de receptar altres coses. I no li van sortir malament, almenys durant una estona. Luis Enrique també va moure la banqueta i el dibuix, i va acabar guanyant el partit a partir d'un 3-4-3 amb Denis Suárez obrint la banda dreta i amb més llibertat i companyia per a Messi. El risc va premiar més el Barça que el València en un final de partit en què als blaugrana ja els flaquejaven les cames. Estaven cansats però no es resignaven a l'empat. I van guanyar.

El partit, com sol ser habitual a València, va ser una muntanya russa, però va començar amb ordre del València i control del Barça. En aquesta situació, el Barça va demostrar que l'única conclusió possible seria una victòria seva. Va tenir més ocasions i més bones. El València només responia amb faltes desproporcionades, com la que va causar la lesió d'Iniesta. I després del 0-1, com tantes altres vegades, va intentar sacsejar el partit, que es va acabar obrint. En el minut 44 Sergio Busquets va fer el gest de frenar a Rakitic, que sortia a tota velocitat amb la pilota cap al camp del València venint d'una recuperació blaugrana a l'àrea pròpia després d'una ocasió frustrada dels locals. Va ser una excel·lent lectura del jugador de Badia del que estava succeint en el tram final de la primera part. El partit havia entrat en un anar i tornar d'aquells que solen ser perjudicials per al Barça. Quedava poc per acabar el primer temps, però temps suficient perquè el Barça perdés el que havia aconseguit fins llavors, que no era poc. Rakitic va frenar la seva cursa, va deixar de mirar lluny i va esperar els seus companys per passar-se la pilota, amb el València altra vegada ordenat al darrere. No va passar res més fins que l'àrbitre va xiular la mitja part. Ja havien passat prou coses.

Sergio Busquets havia avisat del que podia ser perjudicial per al Barça. I del que podia passar en la segona part. I va passar. Prandelli va avançar l'equip en bloc vint metres i el control del Barça va perdre espai de protecció. En deu minuts al Barça li va passar el mateix que en mitja hora a Balaídos. Aquest cop perdia per només un gol, però mentalment estava perdut. Va canviar al 3-4-3 i va rescatar l'orgull a temps. I mentre buscava el control, va trobar el gol de Suárez. Després, a camp obert, podia haver perdut i podia haver guanyat. Va guanyar. També perquè ho va merèixer. No està malament en una setmana com aquesta.