Si el futbol és una religió, un dels seus punts dèbils es troba al diccionari; concretament, a l'entrada del verb creure. Prové del llatí credere, que vindria d'un compost indoeuropeu format per kerd- i dhe- fa més de 5.000 anys a partir de la llengua protonostràtica que vam crear entre 9.000 i 2,5 milions d'anys enrere, i vol dir admetre com a cert allò que no té res que ho fonamenti. Per entendre'ns: fer les coses de cor, que és el que volia dir originàriament això que avui constitueix la retòrica dels sacerdots de la gestió burocràtica moderna; perquè de kerd- també ve cor, com de dhe-, tant fer com benefici.

Presentar el cor blaugrana com una garantia de la bondat amb què es gestiona el patrimoni del Barça pressuposa partir de la idea que la massa social és d'una candidesa insuperable. Voler fer creure que l'aval a la presidència del senyor Javier Tebas a la Lliga de Futbol Professional responia a una codificació diplomàtica a llarg termini inescrutable, pressuposava atorgar-li un grau força alt d'estupidesa. I la pretensió de consolar-la amb declaracions de trona sense cap efecte implicava adoctrinar-la com un xai de sacrifici.

I no solament perquè creure encara que el cor és l'òrgan de la raó i del sentiment és tan anacrònic com creure que la Terra és plana, sinó perquè la utilització de la retòrica del bonisme amaga la voluntat inequívoca d'enganyar l'audiència.

No pequem d'il·lusos: el negoci futbolístic és un mercat fariseu sense més escrúpols que les imatges que es poden emetre en horari de màxima audiència, i si el senyor Josep Maria Bartomeu, que ha donat prou elements per fer-nos pensar que manté amb els centres de poder una actitud acomplexada, ara ens vol fer creure que vol defensar la dignitat i l'orgull barcelonistes haurà de bregar molt per fer-nos creure que ha superat el complex d'Èdip i no serveix un altre rei de Tebes.