Si el fut­bol és una religió, un dels seus punts dèbils es troba al dic­ci­o­nari; con­cre­ta­ment, a l'entrada del verb creure. Prové del llatí cre­dere, que vin­dria d'un com­post indo­eu­ro­peu for­mat per kerd- i dhe- fa més de 5.000 anys a par­tir de la llen­gua pro­to­nostràtica que vam crear entre 9.000 i 2,5 mili­ons d'anys enrere, i vol dir adme­tre com a cert allò que no té res que ho fona­menti. Per enten­dre'ns: fer les coses de cor, que és el que volia dir ori­ginària­ment això que avui cons­ti­tu­eix la retòrica dels sacer­dots de la gestió burocràtica moderna; perquè de kerd- també ve cor, com de dhe-, tant fer com bene­fici.

Pre­sen­tar el cor blau­grana com una garan­tia de la bon­dat amb què es ges­ti­ona el patri­moni del Barça pres­su­posa par­tir de la idea que la massa social és d'una can­di­desa insu­pe­ra­ble. Voler fer creure que l'aval a la pre­sidència del senyor Javier Tebas a la Lliga de Fut­bol Pro­fes­si­o­nal res­po­nia a una codi­fi­cació diplomàtica a llarg ter­mini ines­cru­ta­ble, pres­su­po­sava ator­gar-li un grau força alt d'estu­pi­desa. I la pre­tensió de con­so­lar-la amb decla­ra­ci­ons de trona sense cap efecte impli­cava adoc­tri­nar-la com un xai de sacri­fici.

I no sola­ment perquè creure encara que el cor és l'òrgan de la raó i del sen­ti­ment és tan anacrònic com creure que la Terra és plana, sinó perquè la uti­lit­zació de la retòrica del bonisme amaga la volun­tat inequívoca d'enga­nyar l'audiència.

No pequem d'il·lusos: el negoci fut­bolístic és un mer­cat fari­seu sense més escrúpols que les imat­ges que es poden eme­tre en horari de màxima audiència, i si el senyor Josep Maria Bar­to­meu, que ha donat prou ele­ments per fer-nos pen­sar que manté amb els cen­tres de poder una acti­tud acom­ple­xada, ara ens vol fer creure que vol defen­sar la dig­ni­tat i l'orgull bar­ce­lo­nis­tes haurà de bre­gar molt per fer-nos creure que ha superat el com­plex d'Èdip i no ser­veix un altre rei de Tebes.