La filo­so­fia olímpica ens ense­nya que per­dre no és des­honrós si s'ha llui­tat noble­ment. Citant Pierre de Cou­ber­tin: “El que importa a la vida no és el tri­omf, sinó el com­bat. El que és essen­cial no és haver vençut, sinó haver llui­tat bé.” Podríem recor­dar alguns epi­so­dis que il·lus­tren acti­tuds molt dife­rents envers saber per­dre. Som molts els que no obli­dem els valors morals que tras­lluïen les rodes de premsa de Pep Guar­di­ola. En sin­to­nia amb aques­tes inter­ven­ci­ons va rega­lar el lli­bre Saber per­der –escrit pel seu amic David Tru­eba– als seus juga­dors. M'agra­da­ria saber quants d'ells se'l van arri­bar a lle­gir. Un cap­te­ni­ment molt dife­rent va demos­trar José Mou­rinho quan entre­nava l'equip de Cha­martín. Un dels moments àlgids d'aquest mal per­dre va ser la super­copa d'Espa­nya del 2011. Un cop fina­lit­zat el matx al Camp Nou, i després d'una deplo­ra­ble pica­ba­ra­lla, Mou­rinho va pro­ta­go­nit­zar una acció abjecta. Es va apro­par per l'esquena a Tito Vila­nova i li va posar el dit a l'ull. Per reblar el clau, poc després els juga­dors i tècnics madri­dis­tes –ben adoc­tri­nats pel seu líder– van aban­do­nar el camp sense feli­ci­tar el campió.

Evi­dent­ment, un dels com­po­nents essen­ci­als del fair play és saber per­dre. Això implica accep­tar les der­ro­tes amb elegància, tole­rar-les sense amar­gor, no acu­sar els altres ni bus­car excu­ses, reconèixer amb lle­ial­tat i sense ani­mo­si­tat els mèrits de l'adver­sari. També sig­ni­fica no posar mala cara, com­por­tar-se amb com­prensió empàtica i sense res­sen­ti­ment, veure la der­rota com un mitjà per millo­rar, reconèixer amb dig­ni­tat la supe­ri­o­ri­tat del con­trin­cant i aplau­dir-lo per la seva victòria. Saber per­dre és una més de les mol­tes lliçons que ens pot trans­me­tre l'esport. Però pos­si­ble­ment sigui més com­pli­cat que saber gua­nyar. No és fàcil encai­xar i dige­rir les mol­tes der­ro­tes que ens infli­geix la vida. Encara que si aspi­rem a viure autènti­ca­ment hau­rem d'apren­dre a assu­mir el fracàs. Citant José Martí: “La der­rota em va fer més home.” L'esport ens hau­ria de mos­trar que el fracàs ens demana seguir llui­tant i tor­nar-ho a inten­tar. Hem de saber que l'home que s'aixeca és encara més fort que el que no ha cai­gut (Vik­tor Frankl dixit). A la paret de l'entrada de la pista cen­tral del tor­neig de Wim­ble­don es poden lle­gir aquests ver­sos de Rudyard Kipling: “If you can meet with triumph and disas­ter and treat those two impos­tors just the same.” (‘És molt impor­tant pren­dre consciència que tant l'èxit com el fracàs són efímers i tran­si­to­ris.') D'aquesta manera, hau­rem avançat en el camí de la savi­esa.