Primer de tot, magnífic partit de futbol. Dos equipassos que dignifiquen aquest esport i el converteixen en una aventura apassionant, que és el que va ser el partit. El Barça va sortir victoriós perquè, quan ja no semblava ni el Barça, va ressorgir, a partir de valentia primer i de futbol més tard. El Sevilla va ser una estona el Barça, però després amb prou feines va ser el Sevilla. El Barça va recuperar la posició, la pilota i el futbol. Es va negar a ser destronat per un digne rival que manté l'ambició dels últims anys i que ha crescut futbolísticament. El Barça, però, encara regna.

El Sevilla ha millorat des que el Barça el va visitar en l'anada de la supercopa. Juga amb la mateixa energia que ja li havia donat Sampaoli, però amb una evolució sobretot posicional que l'ha convertit en un equip poderós i que juga bé a futbol. S'ha anat fent equip sobre la idea de l'entrenador argentí i la pinzellada tàctica del seu ajudant, Juanma Lillo. En aquests moments de la temporada, un punt de referència per entendre què és i com juga el Sevilla és el Barça.

D'entrada, el Barça va acceptar l'un contra un a tot el camp que sabia que li plantejaria el Sevilla. Des del primer instant, van passar moltíssimes coses, perquè els dos equips volien que passessin, és clar. El Barça va tenir una ocasió claríssima de Suárez quan no s'havia arribat ni al minut 2. Però és que abans el Sevilla ja havia arribat dues vegades als nassos de Ter Stegen. Especulació zero. Hi havia de tot: pressió altíssima, arribades en possessió, en contraatac llarg i en transició curta, sortides en llarg per saltar la pressió, arribades per les bandes, infiltracions per dins, combinacions més curtes que llargues, recuperacions més ràpides que tardanes, i quan ni un equip ni l'altre es robaven la pilota aviat, replegaments posicionals en defensa. No hi havia respir.

Costava tenir una mínima perspectiva, ni al camp ni a la grada, perquè tot era molt intens. El transcurs del partit, però, va anar configurant una situació més clara, gens afalagadora per al Barça. El Sevilla va començar a fer més bé, molt més bé cada vegada, el que volien fer els dos equips. El gol de Vitolo va ser una conseqüència del que s'estava veient. Va ser en un contraatac, però podria haver estar en qualsevol altra mena de jugada, perquè els locals ho estaven fent més bé. L'1-0 va anar acompanyat d'una petita treva. El Sevilla no va abaixar les revolucions, però sí que es va refugiar en un replegament, encara que fos per no perdre massa aviat l'avantatge aconseguit. El Barça va agrair poder tenir una mica més la pilota. El problema va ser que no sabia gaire què fer-ne. I el Sevilla, veient-ho, va tornar a agafar la iniciativa i es va apropiar totalment del partit. Ho va fer quedant-se la identitat del Barça. Va ser millor en el joc de posició, en la combinació i en les transicions. Fins al punt que N'Zonzi va ser Busquets. Amb tot el que això significa. I Busquets no sabia com cosir el seu equip, amb els interiors extraviats i el trident desconnectat. L'única cosa que feia bé el Barça era la feina defensiva, que impedia que el domini quasi absolut dels locals acabés en gol.

El Barça no era el Barça, però això no vol dir que deixés de fer acte de presència. Havia perdut el joc, però l'esperit combatiu no el perd mai. Pot estar perdent, pot estar despersonalitzat, com ja li va passar molta estona a Manchester, però la valentia no la perd mai. Sostingut per la defensa i per aquest esperit competitiu, no va perdonar quan va tenir una ocasió clara. Bona conducció de Denis, pausa i deixada intel·ligent de Neymar, i passada de Messi a la xarxa. 1-1. El resultat no se'l creia ningú. Però el Barça va començar a tornar a creure en ell mateix. Ho vam veure en la segona part.

Els blaugrana van tornar del vestidor amb la confiança del resultat, però també amb algun retoc tàctic. Digne es va incorporar al mig del camp (en la fase ofensiva) i Denis va jugar més per dins i més acompanyant, i acompanyant Busquets i Rakitic. La superioritat del Barça per dins es va completar amb la posició de Messi com a fals davanter centre, perquè Suárez també es va desplaçar un pèl a la dreta. Totes les connexions internes es van reactivar i el Barça es va il·luminar al voltant del far de Messi. Més junt i més ben posat, el Barça va ser el Barça i va fer una segona part magnífica. Va remuntar i podria haver sentenciat, però no va caldre. Jugant a futbol i competint com ho va fer, el Barça encara és inabastable.