63-102. Derrota humiliant del Barça al Palau Blaugrana contra el Real Madrid. De les que fan mal. Poc importa ara que el Barça hagués estat capaç de derrotar abans els blancs dues vegades. En la màxima competició europea, la realitat s'imposa. El Madrid és un equip més fet. Després d'estar uns anys a l'ombra del Barça de Xavi Pascual, Florentino Pérez va començar a invertir en fitxatges per a la secció de bàsquet fins a conformar una plantilla llarga, ampla, de molta qualitat i que ha acabat competint com els millors. Aquesta aposta blanca també va contribuir, a part del desgast propi, al declivi de l'etapa de Pascual. La reacció del Barça ha estat el “canvi de model” que va anunciar Albert Soler: posar l'equip a les mans de Bartzokas i la direcció tècnica, en les de Rodrigo de la Fuente. D'acord que el nou projecte necessita temps (i menys lesionats com fins ara) i probablement aquesta temporada tan sols es podrà veure una aproximació del que pot ser l'equip. Però amb totes les excuses, l'escandalosa derrota al Palau és inadmissible.

0-3. Victòria clara i amb ona expansiva del Madrid al camp de l'Atlético. La claredat és en el resultat (tot i un gol de rebot i el més decisiu en un penal inexistent) i l'ona expansiva deixa els colchoneros quasi fora de la lluita per la lliga i el Barça deprimit per l'ensopegada contra el Màlaga i la proximitat del clàssic. El Madrid no juga a res, però no perd. Però tots els reconeixem: és el de tota la vida. Després dels fracassos reiterats de recuperar la glòria via imitar/eliminar el Barça, Zidane ha copiat ara l'estil de l'Atlético (jugar poc i perdonar menys) i ha connectat amb l'esperit del Madrid que li ha donat tants títols: el resultadisme. El Barça farà bé, en futbol i en bàsquet, d'aprofundir en el seu camí propi.