Va tornar Messi i el Barça va tornar a tenir sentit i implacabilitat. Guarit del seu mal, va alleujar les cabòries del Barça i l'entorn. Futbolísticament, el Celtic camina sol. I el Barça, amb Messi, pot arribar on vulgui. Sempre que torna Messi és per recordar-nos una cosa que ja sabem. Que el Barça amb Messi té un valor incalculable. Una altra cosa que sabem o bé intuïm és també que Messi sense el Barça seria alguna cosa similar a l'Argentina de Messi. I la combinació d'aquestes dues certeses ens dóna una mena de tautologia: amb Messi tot és possible, però només amb Messi no tot és possible. A partir d'aquí, es poden edificar les teories que es vulgui sobre què és el Barça amb Messi i, sobretot, què és el Barça sense Messi, un debat que ja es comença a anticipar, sobretot quan l'equip ensopega contra un mur contra el Màlaga. El valor del Barça sense Messi és fins ara una mica una entelèquia, perquè tant pot ser l'equip que guanya 0-4 al Bernabéu fent una exhibició de futbol com el que empata contra el Màlaga. Hi caben moltes formes d'equip. També és cert que és un plantejament una mica distorsionat, perquè el Barça té Messi i és a vegades que juga sense ell. O sigui, que és un equip pensat per jugar amb Messi (només faltaria que no fos així!) que de vegades ha de jugar sense ell; no és un equip pensat per jugar sense Messi. Un debat una mica necessari i una mica trampós alhora.

Aquesta mena de debats, però, són molt del barcelonisme. Sobretot quan no sempre es guanya. I sobretot també quan el que guanya més (encara que jugui poc) és l'etern rival. I encara més si hi ha un clàssic a la vista, amb un viatge a la dimensió desconeguda d'Anoeta entremig. El partit d'ahir a Glasgow s'havia dimensionat una mica amb intenció preventiva. Que si el Celtic no tindrà res a veure amb el que va perdre 7-0 al Camp Nou. Que si després d'aquella desfeta van ser capaços d'empatar amb el City. Que si Brendan Rodgers encara no havia tingut prou temps per donar forma al seu equip i ara ja és un equip més treballat. Que si a casa ataquen i pressionen a dalt i són més ells mateixos. Que si el pes de Celtic Park. Que si el You'll never walk alone. Molt bé. Però la realitat és que futbolísticament són un equipet.

El Barça podia optar per reduir-lo a partir d'autoritat futbolística o tractar-lo amb més respecte del compte. Va triar això segon. Tenint Messi no és una mala opció. Es tracta d'evitar córrer riscos i aprofitar el factor diferencial de l'argentí. Ahir, a més, tenia moltes ganes de jugar. Com sempre, però amb la gana endarrerida de dissabte. Per no córrer riscos, Luis Enrique va donar una instrucció clara. Si el Barça perdia una pilota en la construcció i no la podia recuperar amb la primera onada de pressió, l'equip s'havia de replegar ràpidament en defensa. Hi havia una cosa sagrada: no donar espais per córrer als escocesos. Es tractava, per contra, d'obligar-los a passar-se la pilota i a intentar fer una cosa semblant al futbol de combinació. D'aquesta manera són totalment inofensius. En la primera part, no van xutar a la porteria de Ter Stegen fins al minut 36 (Dembélé). Mentrestant, el Barça, amb l'opció del replegament, recorria més metres cada cop que volia atacar. El mig del camp era lloc de pas i les combinacions més llargues eren prop de l'àrea local. Messi va marcar després d'alguns intents fallits, quan ja feia estona que els blaugrana rondaven el porter Gordon. Si no van fer més gols va ser perquè el joc més directe que fan a tot el camp de vegades esdevé retòric prop de l'àrea, sobretot quan intervé Neymar, que, això sí, va estar brillant en l'assistència del gol.

En el segon temps els jugadors del Celtic van buidar els pulmons en un últim intent de dir alguna cosa en el partit. El 0-2 va ser dissuasiu. El partit estava enllestit. Encara que la grada de Celtic Park continués cantant i fent coreografies lumíniques amb els mòbils (celebraven els cinquanta anys de la seva única copa d'Europa, i els que passaran...). De llum, només n'hi ha una que deixa cecs els rivals, la de Messi.