El Madrid és el que era i el Barça no s'acaba de trobar. El Madrid no perd i el Barça no acaba de guanyar. En aquest joc d'equilibris es va jugar el partit d'ahir i va acabar equilibrat en el resultat. El Barça es va trobar una estona i hauria pogut decidir el partit. No ho va fer, i el Madrid va passar la seva factura històrica al final, com ha fet sempre. Marcar al límit del partit és el símptoma. El fet és que Zidane ha aconseguit reconnectar-lo amb la seva història. Ha tornat el Madrid sense els deliris de grandesa a què va aspirar els anys de submissió clara al Barça. No es tractava de futbol, un terreny en què Florentino Pérez va fracassar temporada rere temporada. Es tractava de reaprendre a no perdre. Jugant a no perdre, el Madrid té tots els números per guanyar. Ho va descobrir la temporada passada al Camp Nou. I fins ara.

El Barça va començar el partit sense l'enyorat Iniesta. Se l'enyorava perquè l'equip havia deixat de passar-se la pilota i jugava a impulsos. Només trobava el fil de joc a estones, sense completar un bon partit sencer. Ahir li va costar trobar-lo. No era només qüestió d'André Gomes, titular al seu lloc. El portuguès de moment no passa de ser un jugador correcte, sense arestes, ni per bé ni per mal. Tota la primera part i l'inici de la segona el Barça va ser un equip molt pla. Gairebé el millor que li havia passat era que el resultat era d'empat a zero i Luis Enrique tenia encara la carta d'Iniesta per jugar.

Un gol sempre és una dosi d'ànim. I si després hi afegeixes una mica d'Iniesta, fins i tot et poc canviar la vida. Quan van passar les dues coses, el Barça va començar a fer cara de salut. Fins que va marcar en un gol en un llançament de falta, el Barça no havia sabut com guanyar el partit. Però també havia sabut no perdre'l. Estava a punt per a quan arribés l'oportunitat. Va arribar i Luis Suárez la va aprofitar. I amb Iniesta el partit no només va guanyar estèticament, sinó que va quedar només en mans del Barça. Amb el resultat a favor i amb Iniesta, el Barça va fer allò que Messi descriu amb poques paraules: “Jugar juntets i ordenats.” L'equip es va reconèixer, es va posar a tocar la pilota, el joc va fluir i les ocasions van aparèixer. El pecat va ser no aprofitar-les. Un 1-0 era molt, però per al Madrid era una oportunitat. Els de Zidane van ser un equip pla amb el marcador a zero i amb avantatge blaugrana. Ni juga i ja li va bé no deixar jugar. Però mai se'l pot donar per mort, perquè ha recuperat la seva essència: juga pel resultat. I en l'últim minut, pam!

El partit s'havia desenvolupat com es preveia, però el resultat va acabar afavorint el Madrid. Com havia anunciat Luis Enrique, els dos equips es van entendre aviat. El Barça volia la pilota i el Madrid no. Això era el punt de partida, i va ocórrer així. El desenvolupament ja era una altra cosa. Els blaugrana van ser més solvents evitant contraatacs letals del Madrid que creant desequilibri en atac a partir de la combinació de la pilota. El Barça tenia la pilota però al seu li faltava de tot: fluïdesa, profunditat i desequilibri. El Madrid no se sentia incòmode. En defensa no patia. I en atac no podia activar la seva primera opció, els contraatacs fulgurants, però tenia alternativa. No juga bé a futbol, però això no el preocupa. Si no podia sortir amb velocitat, ho feia a poc a poc, sempre amb la prioritat de no quedar desabrigat en defensa. En no quedar exposat basa la seva solvència des que té Zidane a la banqueta. La idea futbolística del tècnic francès és minimitzar els riscos. Falcat sobre un contundent 4-4-2 edifica la seva proposat defensiva. Que li falti Bale li facilita el dibuix. I Lucas Vázquez li va com anell al dit per quadrar l'onze. El gallec no és ni un davanter ni un migcampista, és un soldat, el perfil de jugador abnegat molt valorat al Madrid històricament.

Aprofitar les oportunitats és el capítol secundari del llibre de Zidane. En la primera part el seu equip no ho va fer, però en va tenir algunes. El zero a zero podia ser més o menys merescut per als dos equips, però incomodava menys el Madrid, un equip adaptat a situacions de només d'un gol per empatar o guanyar. El Barça, en canvi, necessitava alguna cosa més per decantar-lo a favor. Ho hauria pogut fer quan es va trobar amb la versió més recognoscible i va perdre l'avantatge quan va arribar l'hora històrica del Madrid. El Barça no va guanyar el partit, però almenys va ser capaç de trobar el camí per tornar a ser ell mateix.