No sé a què pot ser comparable que l'equip del trident jugui sense el trident. París sense la torre Eiffel? Tant se val. En qualsevol cas, ha de ser una cosa molt semblant al Barça que es va veure ahir al Camp Nou contra l'Hèrcules. Tenint en compte que el centre de gravetat de l'equip de Luis Enrique s'ha desplaçat cap a la línia que ocupen Messi, Suárez i Neymar, jugadors amb un grandíssim pes específic, podria ser que l'equip no tingués res a veure amb el que, per exemple, va golejar l'Espanyol diumenge amb una bona dosi de l'efectivitat de Suárez i de la màgia inesgotable de Messi. Podria ser que fins i tot semblés un equip diferent. Podria ser una cosa sense cap encant. O podria ser que en l'onze que va jugar ahir es veiés un fil de joc que conduís a la idea subjacent de l'equip del trident. O sigui, un equip que no tindria la màgia del trident però que jugaria a futbol d'una manera perfectament identificable.

Les notícies van ser bones. O no van ser dolentes. L'equip diguem-ne dels suplents, perquè no només hi faltava el trident, va sortir amb la mentalitat adient per afrontar la tornada d'una eliminatòria que no estava decidida i que s'havia de ratificar. Però encara més important que això, la mentalització va anar acompanyada d'una bona execució. Si a l'equip del trident no li és fàcil jugar contra equips que es tanquen molt en defensa, tampoc no ho havia de ser per als que formaven l'alineació d'ahir. L'Hèrcules va plantar una defensa de cinc a la porta de l'àrea i els altres cinc també es mantenien per darrere la pilota. La negació d'espais que sovint es troba el Barça. Els blaugrana, però, van fer una cosa fonamental: jugar amb la tensió competitiva necessària. En la situació plantejada, això volia dir moure la pilota amb dinamisme, estar ben col·locats sobre el camp i estar molt atents a la pressió per no deixar respirar l'Hèrcules. Es tractava de cansar-lo i de marejar-lo. I sense la genialitat dels genis, havia de ser feina col·lectiva. Ho va ser. Encara que entre el plural van destacar jugadors com ara Denis Suárez, Rafinha i Digne, un pèl per sobre de la correcció general dels companys, sobretot el mig gallec, autor de les millors accions de qualitat individual, juntament amb Arda.

L'altra cosa que va fer bé l'equip va ser que no va caure en la parsimònia. Feia mitja hora que estava atacant la bona defensa de l'Hèrcules i no hi trobava escletxes, i ni de molt creava ocasions de gol. A la grada, però, no hi havia gaire sensació d'incertesa, perquè el públic es dedicava a encendre els llums dels mòbils. Una altra peculiaritat del Camp Nou, que en aquesta ocasió s'omple de públic no habitual, en una iniciativa que val la pena tornar a elogiar.

El gol de Digne va servir tant per a l'equip com per a la grada, a part de merescut per la insistència i la perseverança de l'equip. A partir d'aquell moment el partit ja va fer baixada. Però sobretot perquè el Barça va mantenir la mateixa actitud mental i futbolística. Els gols van anar caient, fins al punt que va acabar marcant Paco Alcácer, encara que fos en fora de joc. Un partit programat amb nocturnitat i que tenia tots els ingredients per ser prescindible va acabar sent un espectacle entretingut. Potser sí que alguna vegada es pot fer una visita a París sense anar a veure la torre Eiffel.