París i Denis

No sé a què pot ser com­pa­ra­ble que l'equip del tri­dent jugui sense el tri­dent. París sense la torre Eif­fel? Tant se val. En qual­se­vol cas, ha de ser una cosa molt sem­blant al Barça que es va veure ahir al Camp Nou con­tra l'Hèrcu­les. Tenint en compte que el cen­tre de gra­ve­tat de l'equip de Luis Enri­que s'ha des­plaçat cap a la línia que ocu­pen Messi, Suárez i Ney­mar, juga­dors amb un grandíssim pes específic, podria ser que l'equip no tingués res a veure amb el que, per exem­ple, va gole­jar l'Espa­nyol diu­menge amb una bona dosi de l'efec­ti­vi­tat de Suárez i de la màgia ines­go­ta­ble de Messi. Podria ser que fins i tot semblés un equip dife­rent. Podria ser una cosa sense cap encant. O podria ser que en l'onze que va jugar ahir es veiés un fil de joc que conduís a la idea sub­ja­cent de l'equip del tri­dent. O sigui, un equip que no tin­dria la màgia del tri­dent però que juga­ria a fut­bol d'una manera per­fec­ta­ment iden­ti­fi­ca­ble.

Les notícies van ser bones. O no van ser dolen­tes. L'equip diguem-ne dels suplents, perquè no només hi fal­tava el tri­dent, va sor­tir amb la men­ta­li­tat adi­ent per afron­tar la tor­nada d'una eli­mi­natòria que no estava deci­dida i que s'havia de rati­fi­car. Però encara més impor­tant que això, la men­ta­lit­zació va anar acom­pa­nyada d'una bona exe­cució. Si a l'equip del tri­dent no li és fàcil jugar con­tra equips que es tan­quen molt en defensa, tam­poc no ho havia de ser per als que for­ma­ven l'ali­ne­ació d'ahir. L'Hèrcu­les va plan­tar una defensa de cinc a la porta de l'àrea i els altres cinc també es man­te­nien per dar­rere la pilota. La negació d'espais que sovint es troba el Barça. Els blau­grana, però, van fer una cosa fona­men­tal: jugar amb la tensió com­pe­ti­tiva necessària. En la situ­ació plan­te­jada, això volia dir moure la pilota amb dina­misme, estar ben col·locats sobre el camp i estar molt atents a la pressió per no dei­xar res­pi­rar l'Hèrcu­les. Es trac­tava de can­sar-lo i de mare­jar-lo. I sense la geni­a­li­tat dels genis, havia de ser feina col·lec­tiva. Ho va ser. Encara que entre el plu­ral van des­ta­car juga­dors com ara Denis Suárez, Rafinha i Digne, un pèl per sobre de la cor­recció gene­ral dels com­panys, sobre­tot el mig gallec, autor de les millors acci­ons de qua­li­tat indi­vi­dual, jun­ta­ment amb Arda.

L'altra cosa que va fer bé l'equip va ser que no va caure en la par­simònia. Feia mitja hora que estava ata­cant la bona defensa de l'Hèrcu­les i no hi tro­bava esclet­xes, i ni de molt cre­ava oca­si­ons de gol. A la grada, però, no hi havia gaire sen­sació d'incer­tesa, perquè el públic es dedi­cava a encen­dre els llums dels mòbils. Una altra pecu­li­a­ri­tat del Camp Nou, que en aquesta ocasió s'omple de públic no habi­tual, en una ini­ci­a­tiva que val la pena tor­nar a elo­giar.

El gol de Digne va ser­vir tant per a l'equip com per a la grada, a part de meres­cut per la insistència i la per­se­ve­rança de l'equip. A par­tir d'aquell moment el par­tit ja va fer bai­xada. Però sobre­tot perquè el Barça va man­te­nir la mateixa acti­tud men­tal i fut­bolística. Els gols van anar caient, fins al punt que va aca­bar mar­cant Paco Alcácer, encara que fos en fora de joc. Un par­tit pro­gra­mat amb noc­tur­ni­tat i que tenia tots els ingre­di­ents per ser pres­cin­di­ble va aca­bar sent un espec­ta­cle entre­tin­gut. Pot­ser sí que alguna vegada es pot fer una visita a París sense anar a veure la torre Eif­fel.