Dimecres 13 d'abril del 2016, gairebé mitjanit. L'Uni Girona ha perdut el primer partit de la final de la Lliga Femenina de bàsquet a Salamanca i no és qüestió d'anar a dormir amb l'estómac buit, de manera que de camí cap a l'hotel veig un bar obert amb un taxi a la porta. Entro amb prudència per si de cas ja tanquen, i el núvol d'odi que desprèn una conversa de volum alt i to apujat m'intoxica. Demano el menjar i els quatre individus de l'extrem de la barra ni s'adonen que sóc allà, i encara menys detecten el meu inefable accent gironí. Mentre em porta les tapes, l'amo del bar entén perfectament sobre què l'estic interpel·lant amb la mirada i s'arronsa d'espatlles.

Mentre escrivia el paràgraf anterior he estat pensant si val la pena reproduir algunes expressions que, sense cap pudor, es pronunciaven a crits. I penso que si no ho faig, no s'entendrà ni la dimensió de la ignorància, ni la profunda irracionalitat ni la impunitat amb què s'expressa determinat falangisme sociològic que perviu a les Espanyes. Només quan un fanatisme té suport social s'expressa en públic amb tant desvergonyiment: “Que se vayan con su puto dialecto que sólo hablan cuatro, no como el español que es una lengua de 300 millones. Muertos de hambre.” “Yo no voy a Barcelona porque es imposible llegar con las señales en catalufo.” “En las escuelas de la Comunidad Valenciana sólo se enseña en valenciano.” Podria continuar, però no cal. Però per centrar el nivell, quan acaben amb la vomitada d'odi (en el fons enveja) cap a Catalunya, es giren cap a Pablo Iglesias: “Que se vista y se corte la coleta, si un mecánico se limpia las manos y se pone traje cuando va al médico.” Després vénen les acusacions de terrorista, islamista i insults aquí irreproduïbles.

Acabo la gana, pago en veu baixa i rumio que no puc marxar d'allà com si no hagués sentit res. Ells són quatre i jo un, però em convenço del poder de la paraula. Ara sí que alço la veu perquè parin atenció després d'un bona nit protocol·lari: “Saludos de un catalán que jamás hablaría de ustedes como ustedes han hablado de mi.” Es queden muts i mentre jo giro cua, només un deixa anar un “bona nit” en veu baixeta.

Del 10 al 12 de febrer, Girona organitzarà la copa de bàsquet femení. El gran favorit i l'equip que mobilitza més afició és l'Avenida, de Salamanca. Els aficionats que vindran saben que si es perden pel camí no serà per l'idioma, que a Catalunya sempre són benvinguts, que aquí tots parlem la nostra llengua i la seva i, si podem, alguna més i que mai direm d'ells el que aquells desaprensius vaig sentir que deien de nosaltres. I mai, mai podran argumentar que les estelades que inevitablement poblaran les grades de Fontajau van contra ells. Van a favor de marxar d'un estat que ens perjudica, que no ens respecta i on viu gent que ens odia.