El 2017 comença amb feina a can Barça. Si és que mai deixa d'haver-n'hi. Perquè és ja una tradició que, n'hi hagi o no n'hi hagi, no falta qui se'n busca més, encara que no calgui. El cas és que aquest any, pel que fa a l'equip, hi ha tres prioritats de club: les renovacions de l'entrenador, de la figura i del capità. La continuïtat de tots tres entra en el territori de la normalitat i del manteniment del projecte esportiu d'èxit de l'última dècada. La negociació, en qualsevol cas, serà necessària en totes tres situacions, que tenen les seves peculiaritats i que els responsables del club han de saber entendre per tancar-les amb èxit. La continuïtat de Luis Enrique és, de moment, la més incerta, perquè per desig d'ell mateix està condicionada al que pugui passar d'aquí a final de temporada. La renovació de Messi, en canvi, no ha de ser diferent de les anteriors, condicionades sobretot a la comoditat futbolística del jugador i a la competitivitat de l'equip. I la prolongació del contracte d'Iniesta s'ha d'entendre en la lògica del que van ser els últims contractes de Xavi i Puyol.

A pesar que el president Bartomeu va dir que la continuïtat de Luis Enrique es tractaria el més d'abril o maig ja hi ha començat a haver alguna situació de nerviosisme i algun brot de pressió sobre el tècnic perquè no tingui el club en suspens fins tan enllà de la temporada, sobretot si la decisió que pren finalment és la de deixar-ho estar. El que amb perspectiva històrica seria un símptoma de salut es torna a convertit en un serial incòmode. Que siguin els entrenadors els que se'n van, com va ser el cas de Guardiola i podria ser el de Luis Enrique mentre el club els ofereix la continuïtat és l'altra cara de la moneda dels canvis constants d'entrenador i de projecte dels anys en què només es guanyava alguna lliga o alguna recopa. Però que la condició principal sigui que l'entrenador se senti capaç i amb forces per continuar encara no s'ha integrat com un procés natural. Poc més que això hi ha en els dubtes que pugui tenir Luis Enrique. La banqueta del Barça desgasta, per la convivència dels egos dins el vestidor i per la incessant brega en el dia a dia amb la premsa i els directius, o amb l'entorn en general. La fotografia de Guardiola del 2008 i la del 2012 ho testimonien, tant com la seva expressió “m'he buidat”. Al tècnic asturià també només se l'ha de veure. Però cadascú és com és i per això no és descartable que Luis Enrique trobi en els pròxims mesos l'energia per continuar més anys, que segur que és la seva primera opció. En qualsevol cas, tant si es queda com si se'n va, segur que serà el millor per al Barça. Si continua, perquè ho haurà valorat prou. I si marxa, serà perquè haurà considerat que quedar-se hauria estat perjudicial. El club, doncs, no s'hauria de preocupar de gaire més que de tenir una bona alternativa activada.

El cas de Messi no serà (només) una qüestió de diners. En aquest context, Messi sempre ha retornat amb rendiment i títols el que el club ha invertit en ell. La prioritat serà, com en l'anterior renovació, la competitivitat esportiva. I per això potser s'haurà de mirar de reüll la continuïtat del tècnic asturià o la seva possible alternativa. El resultat consegüent a l'última renovació de l'argentí va ser el triplet de la primera temporada de Luis Enrique. La signatura del crac també ha de servir per esvair aquest temor prematur per què serà del Barça quan Messi no hi sigui.

Igualment com ara les arrels de l'estil surten de les botes d'Iniesta, la prolongació del seu contracte ha de ser tan natural com la continuïtat del model futbolístic. Una cosa no tindria sentit sense l'altra.

Però que tot sigui natural no vol dir que sigui fàcil.