Que la Xina va camí de ser la primera potència econòmica mundial sembla que és només qüestió de temps. És un gegant en tots els sentits i, entre altres poders, una de les seves principals inversions és la major part de l'enorme deute dels Estats Units. Ara bé, per convertir-se en un referent en futbol no en farà prou amb el dineral que ja s'estan gastant els seus clubs en fitxatges i sous fora de qualsevol lògica ni amb la planificació d'escoles de futbol milionàries en participants i mitjans. El futbol és una cosa molt més indòmita i si té a veure amb alguna cosa és sobretot amb la tradició. I això no es compra. O sigui, que de moment els futbolistes de tot el món que tinguin ofertes xineses hauran de triar entre continuar jugant a futbol o traslladar-se a la Xina, que és el que farà Tévez.

I pel que fa al poder econòmic, estaria bé que tots recordéssim que aquest enorme poder està en mans d'uns dirigents a qui ningú ha elegit lliurement. Una dictadura, vaja.

Pep Guardiola evidencia el seu mal humor després de la victòria contra el Burnley. Apunta al criteri dels àrbitres i a la manera de jugar de la Premier. I, sobretot, se'l nota molest perquè les crítiques que està rebent són tan desmesurades com les expectatives que va aixecar la seva arribada al Manchester City. Des de la distància, sobta veure'l una mica superat per la situació. La seva força com a entrenador ha estat precisament estar per sobre de les condicions i dels condicionants de la competició. En el Barça sabia que havia de fer un coixí de punts pel que tradicionalment solia passar. I al Bayern sabia que havia de superar la pressió d'aplicar l'estil alemany. I se'n sortia centrant-se en el joc, en el futbol. No li queda més remei que aquest en la seva etapa a la Premier. Tot i que sigui difícil amb la plantilla que té.