Com que el progrés consisteix a anar-hi anant i no pas a renovar-se, que deia l'Unamuno, la parèmia “renovar-se o morir” s'ha convertit en un altre estirabot publicitari per enredar els compradors d'estimulació primària. La por de la clientela blaugrana de perdre Messi, Luis Enrique o Andrés Iniesta diu ben poc de la fidelització de la marca Barça i molt de la pèrdua de confiança en el Futbol Club Barcelona. Afanyem-nos a dir, per esbandir el dogmatisme neoliberal dels hereus de Bolonya i de la tecnocràcia dels mestres en gestió i administració d'empreses, que ni la piràmide de l'afectivitat ni l'embut de l'eficàcia no són dues metàfores inqüestionables, per més estadístiques gràfiques que ens projectin als ulls com paraules d'una llengua sagrada. Ja va dir Walter Benjamin en un text recollit a Angelus novus, que l'entitat de les coses és la llengua amb què s'expressa i, en un altre assaig de la mateixa antologia, que, com que els guanys són el deler dels jugadors, aquests estan situats en un estat d'ànim que refusa les indicacions de l'experiència.

Posat en el cas de l'entrenador i dels jugadors de futbol i de la renovació dels seus contractes, l'eficàcia de l'afecte per l'empresa que els paga dependrà dels beneficis tangibles que el negoci els posi damunt la taula. També en el cas dels aficionats o seguidors, pels quals aquests jugadors s'han convertit en la moneda de canvi de les seves preferències a l'hora de comprar una samarreta o subscriure's en un canal de retransmissió televisiva per internet o per satèl·lit.

L'empresa del Futbol Club Barcelona convertida en un negoci va perdent simpatitzants a mesura que allunya la marca Barça del vèrtex de la seva experiència, i guanyant compradors a força de concentrar-hi l'efectivitat del màrqueting.

I això no és progressar, sinó aclofar-se al medi com un servent amb el cap cot o –confiem-hi si més no– com un animal que hiverna.