Havia passat uns dies fora del país i, sincerament, no havia pensat ni un moment en el Barça, però en arribar a casa després d'un vol transatlàntic de set hores de durada, em vaig assabentar que aquell mateix dia l'equip disputaria el primer partit de l'eliminatòria dels vuitens de final de la copa i, sent el contrari l'Athletic Club de Bilbao, em vaig proposar veure'l. No vaig poder. Cap al tard em vaig trobar malament. Estava cansada i refredada: em vaig adormir i no em vaig aixecar fins deu hores més tard. Aleshores, llegint notícies, vaig saber que la nit de Reis el Barça s'havia endut carbó de Bilbao. El gol de falta de Leo Messi (sempre Leo Messi, encara que, diuen les cròniques, no va aparèixer fins aleshores) va ser magnífic, però no va ser suficient per contrarestar els dos gols que l'Athletic va marcar durant la primera part mentre la defensa barcelonista feia aigües i fins i tot Andrés Iniesta perdia pilotes, una de les quals decisiva. Jo, com he dit, no vaig veure el partit, però, llegint-ne un parell de cròniques, m'ho puc imaginar i, sobretot, l'equip em fa la mateixa sensació que quan va acabar l'any passat: hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar, hi ha un desajustament que crea escletxes per les quals el Celta pot marcar al Barça tres gols en mitja part i el Madrid li pot empatar el partit a última hora sense preveure allò que els aficionats vam témer quan va ser ser xiulada la penosa falta comesa per Arda: que Sergio Ramos marcaria de cap. Per Nadal, encara que hi hagi tantes nits definides com a màgiques, tampoc s'ha donat cap miracle al Barça.

He llegit que l'Athletic, com era previsible i més encara en un partit de la seva estimada copa, hi va posar molta intensitat. Tanta que primer va saber pressionar el Barça i després va saber resistir quan el rival va intentar refer-se amb la consciència que l'eliminatòria se li escapava. I tanta que dos jugadors seus van ser expulsats, una circumstància que, com li és propi, el Barça no va aprofitar. Sí, l'arbitre no va xiular dos penals a favor del Barça, però, encara que sigui una temptació aferrar-se a aquest fet, sabem que no és una excusa. I sobretot que no excusa un mal partit i que no pot servir per tapar unes deficiències que no semblen puntuals, sinó que s'han convertit en habituals: la defensa es despista, el mig camp ha perdut consistència i lucidesa i el trident no té tant de punch. Messi és un cas a part i se li ha de perdonar que no estigués prou present a San Mamés, on Suárez es va continuar barallant amb la pilota. Almenys Neymar va jugar bé i, ves per on, això em dona esperances, perquè en vull tenir.