Quan marca el trident, el Barça difícilment pot perdre. Ahir va tornar a passar. Quasi no es recordava l'última vegada. L'equip de Luis Enrique necessitava gols i els va trobar. La recerca, però, va ser tan dificultosa com tantes vegades aquesta temporada. Va buscar més el gol que el joc i el trident va acabar responent. Al Barça li costa que el joc i els gols vagin acoblats. Però ahir va fer la feina. I la sensació final va ser més d'alleujament que d'alegria.

Últimament hi ha partits en què al Barça se li apareixen murs imaginaris més alts que els que plantegen algunes defenses i més intimidadors que la pressió d'alguns rivals. Fins i tot més inquietants que els xiulets d'alguns àrbitres. Un d'aquests és el mur de la desconfiança. Li passa quan li costa resoldre els partits, i aquesta temporada se li ha aparegut unes quantes vegades. Hi ha hagut partits que abans d'acabar-se ja es veia que el Barça no els guanyaria. Amb això va intentar jugar Ernesto Valverde en la tornada de l'eliminatòria de copa. L'aposta tàctica era la mateixa que a San Mamés, un 4-4-2 cohesionat i avançat per mantenir el Barça allunyat de la porteria d'Iraizoz. I la intenció psicològica era minar la confiança dels blaugrana.

Va arribar un moment en què al Barça se li podia aparèixer el mur de la desconfiança. L'Athletic tenia el domini posicional encara que el Barça tenia la possessió. La tenia, però molta estona dins del seu camp, intentant superar la pressió. I quan travessava el mig del camp, tot es precipitava buscant els espais rere la defensa. L'Athletic va haver de fer faltes tàctiques per frenar les transicions del Barça, però no li costaven cares perquè l'àrbitre no les castigava amb targeta. Les passades en profunditat eren cosa del linier, que aixecava el banderó sistemàticament, fos o no fora de joc dels davanters blaugrana. I Gil Manzano, sota observació inquisitiva de la grada, veia tots els fores de banda i els córners a favor de l'Athletic. Només li faltava tallar ell mateix alguna jugada dels locals. No li va caldre, perquè es va lluir anul·lant per fora de joc un gol legal de Suárez a passada de Neymar. El Barça necessitava el gol i no hi havia manera de trobar-lo. Ho intentava, però no rematava. I el seu joc no era fluid. Pensava més en el gol que en el joc, més en els espais que en la combinació, més en la profunditat que en la posició. I el temps passava amb el marcador a zero. Tampoc hi havia manera a pilota aturada. Messi va tenir dues faltes similars a les que va transformar a Bilbao i a Vila-real, però no va encertar. Ni l'habilitat de Messi, ni el desequilibri de Neymar, ni les desmarcades de Suárez, ni l'ull clínic d'Iniesta, ni les arribades de Rafinha. El bloc defensiu de l'Athletic i l'àrbitre eren impenetrables. Tots els factors es tornaven a combinar per minar la confiança del Barça.

Fins al minut 35. L'enèsima penetració de Neymar en els últims partits va fer arribar la pilota neta a Suárez, que no va perdonar. Un gol de jugada! Al camp i a la grada hi va haver més sensació d'alleujament que d'alegria, més ràbia que festa. El problema va ser que aquell gol tan anhelat va ser més un punt d'arribada que un punt de partida. No va tenir l'efecte alliberador que s'esperava. El Barça no es va deixar anar del tot. Ni tan sols quan va marcar el segon gol tot just encetada la segona part. Potser perquè el gol de Neymar va tenir una causa inusual: un penal sobre ell mateix.

Amb l'eliminatòria encarrilada, el Barça no va saber aprofitar l'avantatge psicològic i va donar aire a l'Athletic, que va marcar gairebé sense haver-ho buscat. Entre els factors que fan aparèixer el mur de la desconfiança hi faltava això: un gol en contra sense causa ni motiu. Amb l'eliminatòria empatada, el Barça va haver de remar contra les dificultats i l'ombra de la desconfiança. L'alleujament va arribar amb la fórmula habitual dels últims partits. Messi no va perdonar en la tercera falta. El partit, però, no va estar tancat fins que Gil Manzano va xiular el final després d'un tram de compensació pel que havia fet abans.