Dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'esport espanyol recorda, a més dels inesperats èxits que el van omplir d'or, la desfeta de la selecció de bàsquet que dirigia Antonio Díaz Miguel contra Angola. Aquella derrota a Badalona (63-83), el 31 de juliol del 1992, va ser tota una humiliació. Quatre dies abans, a Granollers, una altra selecció espanyola, la d'handbol, va encaixar una altra derrota, no tan vergonyosa, però igual d'inesperada. L'equip de Javier García Cuesta va perdre contra França (16-18) en el primer partit de la fase de grups. Si l'Espanya-Angola de bàsquet no va significar res més per a la història de l'esport que una gran vergonya espanyola, l'Espanya-França va ser l'inici d'una nova era en l'handbol mundial, la de França com una potència en aquest esport.

La selecció francesa no s'havia classificat mai per jugar uns Jocs des que l'handbol va entrar-hi el 1972. Havia estat novena en el mundial del 1990 i el seu millor resultat era un sisè lloc en el mundial del 1954. França no era cap potència, i així ho reflectia la premsa esportiva espanyola el dia del partit de Granollers, que qualificava la selecció francesa de “dèbil combinat” i de “víctima propiciatòria”. A L'Équipe, amb una mica més de visió de futur, deien que “del seu resultat a Catalunya –sí, Catalunya, no faig cap traducció interessada–, depenia gran part del futur mediàtic i popular d'aquest esport a l'hexàgon”. La història és sabuda, França va guanyar Espanya, es va emportar el bronze en aquells Jocs, va ser subcampiona mundial l'any següent, i campiona mundial tres anys després. I diumenge, a París, va sumar el seu sisè mundial (1995, 2001, 2009, 2011, 2015 i 2017), que complementa amb dos ors olímpics (2008 i 2012) i tres europeus (2006, 2010 i 2014), a més de dues medalles olímpiques, quatre mundials i una europea més.

I tot va començar a Granollers, cosa que no deixa de ser una mena de justícia poètica pel paper determinant de la capital vallesana en la història de l'handbol. Aquell 27 de juliol del 1992, Jackson Richardson i els seus companys, dirigits per Daniel Costantini, van derrotar Espanya amb un handbol molt físic, qualificat de violent en les cròniques periodístiques espanyoles. També és moment de recordar que Richardson i anys més tard l'actual seleccionador, Didier Dinart, eren qualificats de “violents” quan jugaven a l'OM Vitrolles i el Montpeller i van passar a ser “grans defensors” quan van anar al San Antonio i al Ciudad Real. Sigui com sigui, la història de la França dominadora de l'handbol mundial va començar a Granollers fa vint-i-cinc anys. I encara dura.