La vida et porta per via­ranys ines­pe­rats. I els equips evo­lu­ci­o­nen. El Barça s'ha endu­rit i l'Atlético s'ha esto­vat. I en aquesta evo­lució gua­nya el Barça, que va mig enlles­tir la semi­fi­nal de la copa al camp de l'equip que l'ha dei­xat fora de les dues últi­mes Cham­pi­ons. Si més no, això és el que vam veure ahir al Vicente Cal­derón. No va ser una cosa només del par­tit d'ahir. Ja sabem de fa dies que el Barça no se sent incòmode defen­sant-se d'una manera diguem-ne con­ven­ci­o­nal (que no es defensa sem­pre ata­cant, vaja). I intuïm també de fa dies que aque­lla guer­ri­lla que jugava com un sol home i que no per­do­nava quan dis­pa­rava s'ha aflui­xat una mica. L'Atlético viu sense viure en ell mateix, que deia Santa Teresa. Ni és el millor equip defen­siu del món que era ni sap ser un equip que porta la ini­ci­a­tiva i ataca. L'intent d'evo­lució l'ha confós. És com l'ado­les­cent que fa la gran cres­cuda però no té gens clar què vol ser quan sigui gran. Ho va inten­tar per la via heroica i amb l'èpica del Cal­derón quan tenia l'eli­mi­natòria per­duda, però va trans­me­tre més des­es­pe­ració que con­fiança en la remun­tada. Con­ti­nua sent un molt bon equip, però el Barça va ser més sòlid.

No és que l'equip de Luis Enri­que ho tin­gui tot molt més clar. Però almenys, quan es pro­posa com­pe­tir (no com al Benito Villa­marín), és un equip temi­ble. Ja sigui en la versió més pragmàtica d'ahir i dels últims temps o en la que de vega­des enyo­rem de l'equip de més pos­sessió i com­bi­nació, que també li surt de tant en tant. Com­pe­tint, pot jugar de diver­ses mane­res. Sense com­pe­tir, és igual com vul­gui jugar. Ahir va tor­nar a com­pe­tir. Va aguan­tar l'embran­zida de la guer­ri­lla de Sime­one al començament i, per fi, va tenir la for­tuna que tan­tes vega­des li havia fal­tat con­tra els colc­ho­ne­ros, mar­car aviat. Pri­mera arri­bada, pri­mera ocasió, pri­mer gol. Si no fos perquè reco­nei­xem les samar­re­tes, hauríem dit que era el típic gol de l'Atlético. Una pilota que va robar Masc­he­rano al seu propi camp i que Suárez va apro­fi­tar com si fos una assistència de gol. Amb això, amb tan poc, l'Atlético s'ha fet un nom en l'elit del fut­bol. I amb això, amb tan poc, el Barça va començar a cons­truir el seu bon par­tit.

Des d'aquell moment, el par­tit es va acla­rir. I això va anar a favor del Barça, és clar, més par­ti­dari de fugir de la con­fusió que l'Atlético. L'equip de Sime­one es va veure en la pit­jor situ­ació en un moment que li costa reconèixer-se. I el Barça el va saber fer patir. El va anul·lar en la ingrata tasca d'haver de cons­truir joc i el va cas­ti­gar amb una tran­sició rere l'altra. I amb recur­sos pun­tu­als com les pilo­tes llar­gues de Ciles­sen a Suárez. Si Piqué ja és un cen­tral de cate­go­ria jugant amb molts espais al dar­rere, estant més abri­gat és un colós. Diu­menge ja va aguan­tar l'equip en la seva indolència durant molts minuts i ahir va ser inex­pug­na­ble. Ney­mar també estava en la seva salsa. Amb dos late­rals drets pen­dents d'ell, els va fer anar de bòlit. I Messi va anar aga­far la sin­to­nia del par­tit, fins que es va con­ver­tir un altre cop en el direc­tor d'orques­tra i cap d'ope­ra­ci­ons ofen­si­ves. També va tocar el tim­bal, amb un xutàs de fora de l'àrea en el segon gol. Els inte­ri­ors, en canvi, eren els que tenien una feina més ingrata. Es van dedi­car més a cobrir espais que a exer­cir el con­trol del par­tit. Van ser escu­ders de Masc­he­rano, un cen­tral al lloc de mig cen­tre que escom­bra més que equi­li­bra. Inco­mo­dant l'Atlético de mol­tes mane­res, el Barça es va apro­piar de la pri­mera part.

Sime­one va posar sobre el tau­ler l'últim recurs que li que­dava, tocar la cor­neta. Va enviar a la gespa tots els davan­ters que tenia a la ban­queta i va començar a diri­gir la grada d'ani­mació del Cal­derón. El gol, però, va arri­bar a la vella manera, a pilota atu­rada. Amb el camp rugint i l'equip local des­bo­cat, el Barça va patir una mica. Tenia dues opci­ons: o tenir la pilota o rema­tar amb més gols. Defen­sar-se fins al final era suïcida. Amb inte­ri­ors nous i de refresc, Messi va tro­bar socis per allu­nyar el joc de l'àrea de Ciles­sen. N'hi va haver prou per arri­bar amb victòria al final.