Si a hores d'ara fem un cop d'ull a la for­ta­lesa del Barça, ni la tro­ba­rem en el món per­dut del mig del camp de Raki­tic, Bus­quets i Ini­esta, ni en els des­car­ri­la­ments dels atacs d'Alba, Digne i Sergi Roberto des de la defensa ni, i dis­pen­sin que vagi con­tra cor­rent, en el labe­rint del davant de les àrees adversàries on s'empan­ta­ne­guen Rafinha, Aleix Vidal i Denis Suárez, a pesar de les fue­ta­des de geni de Messi, Ney­mar i Luis Suárez, que ens pro­te­gei­xen del der­ro­tisme com una guàrdia pre­to­ri­ana.

No.

Si bus­quem un model que jus­ti­fi­qui més enllà de les gra­e­lles de les cases d'apos­tes l'obser­vació del joc que ens ofe­reix ara mateix el Barça, no podem tam­poc reple­gar-nos en l'espe­rança d'uns valors que tot just suren a 2a B després d'un nau­fragi de ver­go­nya, ni col­gar-nos amb la ban­dera d'uns ide­als que el màrque­ting ha posat a l'altura de les llot­ges de con­trac­tació agrària.

No.

Si podem apar­tar la vista dels resul­tats que ens hip­no­tit­zen i dels cam­pi­o­nats que, ara com ara, només ens ser­vei­xen per pas­sar les set­ma­nes amb alguna excusa per evi­tar el desànim, hem de seguir la ban­queta i fixar-nos en Paco Alcácer; escrit així, amb c de cera.

No pocs lec­tors creu­ran, arri­bats aquí, que el sar­casme em duu a vin­di­car un juga­dor tan jove i amb tants pocs gols pel mateix plaer de mofa dels qui el van core­jar enmig de la cridòria de la grada d'ani­mació durant el dar­rer par­tit que va jugar a l'estadi.

De cap manera.

Iden­ti­fi­quin-lo amb els seus fills i cal­cu­lin els bene­fi­cis de mos­trar-los el valor de la per­se­ve­rança i la fe –pot­ser l'única que la fa merei­xe­dora de man­te­nir-se al dic­ci­o­nari– en la pròpia empenta i gau­dei­xin quan puguin de l'espec­ta­cle de veure'l jugar sense pilota.

Si el fut­bol és un joc d'intel·ligència, aquest noi és el Xavi de la davan­tera. Sem­pre hi és i hi fa tants forats i hi pre­para tants cor­re­dors, que fa dolents els qui no els veuen.