La Federació d'Associacions de la Premsa d'Espanya (FAPE) vol intervenir en el debat del futur Pacte Nacional per a l'Educació per tal que es pugui incloure una assignatura de cultura mediàtica en els currículums d'educació bàsica. La seva opinió, absolutament coherent amb la realitat, és que ens trobem davant d'una societat fortament mediatitzada i, per tant, la necessitat de saber llegir i entendre el funcionament dels mitjans ha de ser una competència necessària per a qualsevol ciutadà.

Una societat mediàticament culta és una societat en què els valors de la democràcia estan més enfortits. Però, les societats mediterrànies són propenses al clientelisme i la ingerència quan analitzem les relacions entre empreses de comunicació i grups de poder. També, clubs de futbol. L'any 2010, Àlex Santos publicava L'entorn. El circ mediàtic del Barça, llibre de recomanació obligada per als inquiets estudiants de periodisme que, avui, arriben a la facultat adorant la zona de premsa del Camp Nou o la del Bernabéu com el seu santuari de feina.

Si la FAPE se surt amb la seva, no només caldrà instruir els futurs universitaris sobre conceptes com el paral·lelisme polític (les portades de diaris com La Razón i l'ABC ens en donen una mostra diària) o la ingerència política (l'antic Canal 9 al País Valencià i la Corporació pujoliana a Catalunya en van ser uns bons exemples); també caldrà que aquells que a l'hora del pati treuen la pilota i s'imaginen que són Messi o Cristiano, o qualsevol periodista estrella del prime time, entenguin que en el periodisme esportiu també hi ha praxis que voregen allò èticament responsable. O, en tot cas, que no ens ajuden a enaltir el periodisme com una professió necessària per crear una opinió pública capaç de reflexionar críticament sobre els afers de la societat.

Els esdeveniments ens ensenyen que la crisi de legitimitat de la nostra democràcia ens porta a abraçar opcions cada dia més allunyades d'allò que es considera normatiu. A la vegada, els mitjans de comunicació participen de la creació de corrents d'opinió que acaben afectant la percepció que tenim dels nostres problemes. Quan en el periodisme esportiu també besem escuts, enarborem banderes o fem voleiar bufandes contribuïm a fer una societat més maniquea i incapaç d'entendre els contrastos. Desgraciadament, vivim un periodisme esportiu clientelar –sobretot en els esports majoritaris– des de finals dels setanta. Però això no ens ha de frenar de reivindicar mirades més imparcials, més subjectivament honestes, humils i contrastades. Mirades amb més perspectiva de gènere, la que no han tingut determinats programes de televisió, que encarnen tots els estereotips de l'Espanya en blanc i negre que alguns volem abandonar.