El pla zenital del nou Espai Barça que el Futbol Club Barcelona ha posat a la consideració dels veïns del barri de les Corts i a la de l'Ajuntament de Barcelona em fa la impressió, a primer cop d'ull, d'una neurona amb el nucli a la zona verda del Nou Camp Nou i el citoplasma a la rugositat de la coberta de l'estadi.

D'aquesta coberta, permetin-me dir-ne, també, que em sembla l'evolució plàstica del sostre modernista del Museu de la Tècnica de Terrassa, si no fos que l'equip d'arquitectes és majoritàriament japonès i hom el suposa buscant el zen sota les ondulacions budistes dels teulats de les pagodes.

Deixant de banda tant la pesantor majestàtica de la pedra com la sumptuositat robusta del formigó (que aclofen l'usuari a la submissió), com la pretensió etèria de la lleugeresa metacrílica i d'acer inoxidable (que li impedeixen tocar de peus a terra), l'evolució dels elements arquitectònics cap a formes més acordades als processos mentals que ens configuren em sembla l'ideal i el fonament estètic del segle on som (i que acabarà, lamentablement, enduent-se'm). I perdonin.

La proposta urbanística inherent a qualsevol intervenció arquitectònica amb prou dignitat per fer-se hereva d'una de les set arts de la Grècia clàssica, ha trobat, en el projecte de l'estudi Kikken Sekkei de Tòquio, una tal semblança amb l'axó i les dendrites –amb les avingudes de Joan XXIII i de Gregorio Marañón principalment–, que la idea de convertir l'espai immens de 27,5 hectàrees, amb 31.000 m² de zona verda, en una mena d'àgora oberta que faciliti la interrelació dels 6 milions llargs de persones que s'hi mouen anualment, fa la sensació de voler provocar una sinapsi ciutadana francament esperançadora.

Som al segle de les intel·ligències compartides i no cal ser gaire espavilat per adonar-se que la interrelació al carrer ens fa més lliures que les llotges dels VIP tancats a les graderies.