Ha estat una setmana esportiva carregada d'imatges molt potents i també d'imatges d'impotència. Pocs minuts abans que el Barça s'estimbés al camp del París Saint-Germain, per exemple, el seu equip infantil B va rebre a Mònaco, a centenars de quilòmetres, el guardó al moment de l'any, una nova categoria instaurada en els premis Laureus, els Oscar de l'esport. Els joves blaugrana, nens, van animar amb espontaneïtat els jugadors xinesos que acabaven de derrotar en la final d'un torneig internacional. La imatge ja va tenir ressò quan es va produir i ara, arran del premi, ha donat la volta al món. Malauradament, també ha transcendit planetàriament la impotència de l'equip gran a la gespa del Parc del Prínceps i la sortida de to del seu entrenador, Luis Enrique, en les declaracions posteriors. Iniesta, sant Iniesta, en canvi, com sempre, va estar a l'altura amb el micròfon tot i tenir un mal dia a la gespa. També hi té dret, i més quan surt d'una lesió. La remuntada, utòpica però no impossible, sí que tindria un efecte mediàtic interplanetari. El Barça no va jugar a res a París, no li ho van permetre, però té jugadors capacitats per a qualsevol gesta amb la conjunció astral idònia. Una altra cosa és que ja fa dies que ha perdut identitat i domini i sobreviu de les individualitats i els rampells.

Que entri el vídeo! Sergi Llull, el magnífic i esbojarrat jugador del Madrid de bàsquet, va fer un camp enrere flagrant en els quarts de final de la copa. I els passos que li van assenyalar al pivot del MoraBanc Andorra Shermadini en un moment clau –faltaven 44 segons– són escandalosos. Els grans 30 segons, però, els va donar el cap de govern d'Andorra, Toni Martí, quan va entrar al vestidor i els va dir que havien tingut collons i que ell no podia dir el que havia passat però que tothom ho havia vist: “El partit l'hem guanyat nosaltres.” El crit de ràbia de Joan Peñarroya, el tècnic, entrant al túnel de vestidors minuts abans i conscient que els àrbitres, que anaven pocs metres al davant, el sentirien, és un paradigma de síntesi onomatopeica.

Més allunyat del focus mediàtic i a molts quilòmetres, un tennista olotí nascut a Hostalric, Tommy Robredo, va guanyar un partit ATP tretze mesos després de lesions i més lesions. Robredo, que té 34 anys i la vida solucionada perquè, no ho oblidem, va arribar a ser el número 5 del món, ha tornat a tornar i ho va escenificar amb una victòria a Buenos Aires contra un jugador de la talla de l'italià Fabio Fognini, recent heroi precisament contra l'Argentina i també a Buenos Aires en la copa Davis. El català va cedir en la segona eliminatòria. A poc a poc i amb bona lletra.