Ha estat una set­mana espor­tiva car­re­gada d'imat­ges molt potents i també d'imat­ges d'impotència. Pocs minuts abans que el Barça s'estimbés al camp del París Saint-Ger­main, per exem­ple, el seu equip infan­til B va rebre a Mònaco, a cen­te­nars de quilòmetres, el guardó al moment de l'any, una nova cate­go­ria ins­tau­rada en els pre­mis Lau­reus, els Oscar de l'esport. Els joves blau­grana, nens, van ani­mar amb espon­taneïtat els juga­dors xine­sos que aca­ba­ven de der­ro­tar en la final d'un tor­neig inter­na­ci­o­nal. La imatge ja va tenir ressò quan es va pro­duir i ara, arran del premi, ha donat la volta al món. Malau­ra­da­ment, també ha trans­cen­dit pla­netària­ment la impotència de l'equip gran a la gespa del Parc del Prínceps i la sor­tida de to del seu entre­na­dor, Luis Enri­que, en les decla­ra­ci­ons poste­ri­ors. Ini­esta, sant Ini­esta, en canvi, com sem­pre, va estar a l'altura amb el micròfon tot i tenir un mal dia a la gespa. També hi té dret, i més quan surt d'una lesió. La remun­tada, utòpica però no impos­si­ble, sí que tin­dria un efecte mediàtic inter­pla­ne­tari. El Barça no va jugar a res a París, no li ho van per­me­tre, però té juga­dors capa­ci­tats per a qual­se­vol gesta amb la con­junció astral idònia. Una altra cosa és que ja fa dies que ha per­dut iden­ti­tat i domini i sobre­viu de les indi­vi­du­a­li­tats i els ram­pells.

Que entri el vídeo! Sergi Llull, el magnífic i esbo­jar­rat juga­dor del Madrid de bàsquet, va fer un camp enrere fla­grant en els quarts de final de la copa. I els pas­sos que li van asse­nya­lar al pivot del Mora­Banc Andorra Sher­ma­dini en un moment clau –fal­ta­ven 44 segons– són escan­da­lo­sos. Els grans 30 segons, però, els va donar el cap de govern d'Andorra, Toni Martí, quan va entrar al ves­ti­dor i els va dir que havien tin­gut collons i que ell no podia dir el que havia pas­sat però que tot­hom ho havia vist: “El par­tit l'hem gua­nyat nosal­tres.” El crit de ràbia de Joan Peñarroya, el tècnic, entrant al túnel de ves­ti­dors minuts abans i cons­ci­ent que els àrbi­tres, que ana­ven pocs metres al davant, el sen­ti­rien, és un para­digma de síntesi ono­ma­to­peica.

Més allu­nyat del focus mediàtic i a molts quilòmetres, un ten­nista olotí nas­cut a Hos­tal­ric, Tommy Robredo, va gua­nyar un par­tit ATP tretze mesos després de lesi­ons i més lesi­ons. Robredo, que té 34 anys i la vida solu­ci­o­nada perquè, no ho obli­dem, va arri­bar a ser el número 5 del món, ha tor­nat a tor­nar i ho va esce­ni­fi­car amb una victòria a Bue­nos Aires con­tra un juga­dor de la talla de l'italià Fabio Fog­nini, recent heroi pre­ci­sa­ment con­tra l'Argen­tina i també a Bue­nos Aires en la copa Davis. El català va cedir en la segona eli­mi­natòria. A poc a poc i amb bona lle­tra.