El Barça és un equip sofrent. Ha deixat de divertir-se perquè ha deixat de jugar a futbol. Arrossega el llast de la tristesa, de la malenconia. Tot li costa, tot li és feixuc, fins i tot la pilota, la seva vella aliada. És igual que els rivals el pressionin molt amunt o que se li tanquin a darrere. Tant és el PSG com el Leganés. No troba el futbol que sabia fer. Ni amb els titulars ni amb les rotacions. Res expressa més bé l'estat d'ànim i la salut futbolística de l'equip que veure Messi sense ganes de celebrar els gols. El primer, perquè semblava que seria el primer d'una golejada marcada per la dolorosa derrota de París. I el de la victòria, perquè culminava un partit lamentable de l'equip. L'equip de Luis Enrique ahir va salvar els tres punts, però va continuar emetent tots els símptomes d'equip perdut. La ferida de París encara és recent i la possible remuntada ahir no es va apropar. Al contrari.

“El que hem fet no serveix. En cada partit partim de zero”, havia dit més d'una vegada Pep Guardiola quan era entrenador del Barça. Com tantes altres vegades, tenia raó. Té raó. Encara que, com quasi sempre, s'ha de contextualitzar. Volia dir, d'una banda, que en el futbol no hi ha memòria, que per molt que un equip hagi guanyat, si no guanya el partit següent pot ser sotmès a crítica. També ho deia com a factor de motivació per als seus jugadors. Convèncer-los que en cada partit havien de competir com si fos l'últim era més difícil en cada partit que s'acumulava. Els deia, doncs, que la glòria no era el que s'havia fet, sinó que s'havia de reconquerir cada dia, en cada partit. Però en aquesta expressió que repetia sovint hi havia un altre nivell de lectura. Era una veritat relativa. Ell sabia perfectament que el barcelonisme tenia molt present el que havia fet l'equip durant els quatre anys amb ell a la banqueta. Que sí, que el que havien fet aquells jugadors importava. I que s'havien guanyat prou crèdit per no partir de zero en cada partit. Però, efectivament, el crèdit no era inesgotable. Que el que has estat pesa, però que ets el que fas cada dia.

En el seu tercer any a la banqueta del Barça i després de dos anys de grans èxits, Luis Enrique i el seu equip es troben més o menys en aquest punt. El que han fet encara compta, però el que estan fent els apropa cada dia més a començar de zero en cada partit. Entre els diversos factors que l'han convertit en un equip irregular, un és la dificultat que té l'entrenador amb el pas del temps de convèncer els jugadors que la glòria es renova cada partit, que no es guanya amb el palmarès sinó competint. Quan ahir el Barça va sortir al camp era l'equip que venia de perdre 4-0 a París. No hi va haver xiulets gràcies al que ha fet (més enllà d'alguna expressió que posa sota sospita algun jugador, sobretot André Gomes), però aquest equip serà en bona part el que faci fins al 8 de març i rebi el PSG al Camp Nou. Ahir no va fer un bon partit, ni de bon tros. Tot i que no podia començar més bé, amb el gol de Messi en el minut 3. Semblava un dia i un rival propicis per a una golejada guaridora, i per acompanyar-la de bon joc, però no hi va haver res d'això. La golejada a París podia tenir un efecte estimulant o podia ser de mal cicatritzar. Encara és viva.

El gol matiner el va alleujar però no el va estimular. El joc de l'equip va ser insuls, i ja no és cap novetat. Però tampoc ho sap compensar amb la contundència del trident, que també està desapareguda. No és estrany que el Leganés es refés i que passes del tremolor de cames després del gol de Messi a fer trontollar la defensa blaugrana. Fins al final, va tenir més ocasions clares que el Barça, faltat d'idees i de continuïtat, amb jugadors sota sospita. És cert que hi ha futbolistes que, més que encertar, intenten no equivocar-se. Però el mal és col·lectiu. Enmig d'aquest extraviament, no va sorprendre que arribés el gol de l'empat del Leganés. Va retratar la inconsistència de l'equip blaugrana. El gol de la victòria va arribar de la mateixa manera que podria no haver arribat. Messi ho va reconèixer no celebrant el gol.