“El meu somni ha mort.” D'aquesta manera tan emotiva, Claudio Ranieri assumia fa quinze dies la seva destitució de la banqueta del Leicester City, després de perdre per la mínima contra el Sevilla en la Champions. L'italià havia estat ratificat hores abans del partit, malgrat que enguany els seus resultats en la Premier no eren bons. Però no n'hi va haver prou: The Sun publicava que un complot de la plantilla havia posat fi a l'etapa del tècnic a la banqueta dels foxes.

Ranieri és un intel·lectual del futbol, i el seu palmarès aguanta una trajectòria que podria ser envejable per a molts del seu gremi. Ranieri sabia perfectament que la conquesta de l'última Premier havia estat una anomalia –bonica, però al final quelcom fora de la normalitat– per al seu equip. El Leicester és un equip io-io, dels que una temporada haurien d'estar somiant en Europa i la següent, patir per salvar la categoria: malgrat que a Anglaterra el balanç competitiu de la Premier és molt més alt que no pas a Espanya o a Itàlia, els foxes no poden competir permanentment amb els grans del futbol britànic.

A vegades, assumir la realitat és complicat. Sobretot quan t'han encimbellat als altars futbolístics: The Sun explicava que entre els jugadors que havien conspirat contra Ranieri hi havia el davanter Jamie Vardy, golejador menys efectiu aquesta temporada. Ganes de treure's responsabilitats de sobre? Ara, malgrat haver escapat una mica del fantasma de la zona de descens, haurà de tornar a recuperar l'olfacte davant de porteria si no vol que el proper a caure en desgràcia sigui ell. I recordem que no fa pas gaire jugava a la setena divisió! Que el Leicester ha comès un dels pitjors errors de la seva història recent ho demostren les mostres de solidaritat que alguns entrenadors han tingut amb Ranieri: Conte es mostrava visiblement dolgut i Mourinho treia la seva cara més amable lluint CR al jersei durant la roda de premsa prèvia a la final de l'EFL Cup.

Els estudiosos del futbol saben perfectament la quimera que suposava per als foxes guanyar el campionat passat. I, sobretot, fer que jugadors de sèrie B poguessin competir al nivell de les estrelles dels red devils, els citizens i els blues. Ranieri, tot i comandar una nau pagada per un propietari tailandès, va enaltir el futbol modest anglès: el de les ciutats industrials caigudes en desgràcia, el que feia honor als seus orígens com a esport de les classes populars britàniques acabades de sortir de la fàbrica. Ranieri va trencar l'statu quo. Sí, senyor Mourinho, aquest cop li dono la raó: “L'estadi del Leicester s'hauria de dir Estadi Claudio Ranieri.”