Osona és terra d'hoquei sobre patins. Tant el CP Vic com el Voltregà són dos referents de l'hoquei estatal, per història, planter o capacitat per poder farcir la resta d'equips del país de grans jugadors: Sergi Panadero, Mia Ordeig, Guillem Trabal, els germans Rodríguez... Però no tot són flors i violes: mentre esportivament les coses estan anant força bé –els resultats acompanyen els dos grans per no patir a final de curs–, a nivell institucional el CP Vic pateix una de les pitjors crisis de la seva història. La mateixa setmana que des de Voltregà es celebrava el títol de la copa de la Reina, el company Vicenç Bigas d'El 9 Nou publicava un magnífic reportatge per entendre el terratrèmol al CP Vic. Ara fa un any els Mossos escorcollaven el club per indicació del jutge, que investigava certes irregularitats presumptament comeses per l'antic gerent: la crisi desembocava en un preconcurs de creditors i l'assumpció d'un deute de 2,6 milions d'euros. No obstant, la inestabilitat al CP Vic no ha d'alegrar a ningú, ni als més fanàtics de l'hoquei osonenc que brinden la bufanda incondicionalment per un dels altres dos equips que enguany estan a l'OK Lliga (Voltregà o Manlleu). Osona és capdavantera en l'esport català perquè té un planter d'hoquei especialment brillant i fructífer, vingui d'on vingui: que alguna d'aquestes entitats trontolli, com ho està fent el Vic, és un molt mal auguri per al futur col·lectiu d'aquest esport. Això ens ha de portar a profundes reflexions. Per una banda, un club amb un deute de 2,6 milions només té dues opcions: apujar quotes o trobar noves línies de negoci. Gestionar esport professional és participar en la indústria! Al final, l'assemblea de dimarts va permetre aprovar una aportació extra dels socis de 375 euros i explicar que hi ha opcions de trobar nous usos a les instal·lacions: una decisió tardana, però que sembla encertada de bon principi. Ara bé, la rebaixa del pressupost del primer equip d'hoquei haurà de portar el soci a assumir que potser el club deixi de ser un líder de l'OK Lliga. Caldrà confiar en els de casa, però, sense la motivació dels títols, l'hoquei formatiu també se'n pot ressentir. Per altra banda, cal un replantejament global per aprofundir en la professionalització d'uns clubs que continuen tenint models de gestió artesanals propis de l'economia familiar. Consegüentment, exposats a l'enginyeria financera per poder tancar els comptes a finals d'any. Hem d'assumir que un sotrac en un dels clubs històrics –i amb un dels planters més cotitzats– és un daltabaix per a tota la lliga i, per tant, cal que l'exemple serveixi per a prendre decisions a nivell intern a la resta de clubs.