Dimarts Rajoy va entrar al Palau de Congressos com un mister Marshall qualsevol i va provar de marejar-nos amb uns quants milers de milions, a veure si ens tornem moderats, ens oblidem de la CUP i tornem al corral constitucional que tan bé domina ell, el seu govern en ple, els jutges i el TC. Com si l'independentisme fos patrimoni de la CUP. Com si l'amor propi del català usuari de rodalies, de les vies úniques, d'autopistes que són una mina d'or, de l'N-340 sud, de l'N-II nord, de... (freno, que se m'acabaria l'espai) no estigués prou ferit perquè ens l'empassem en nom d'uns milers de milions que són nostres, recapten ells i administren ells amb una finalitat espoliadora ancestral i demostrada. Des del 2008, amb la cantarella que no en tenen, però és que quan en tenien també se'ls guardaven per als seus clients.

Sento Rajoy i em ve al cap el Jordi Pujol més mitinguero, l'indignat amb Aznar perquè volia abduir la vella CiU temptant Duran amb un parell de cadires al Consell de Ministres. El Pujol del “tites, tites...” Quinze anys després, el PP, com a ariet de l'espanyolitat, arriba amb pinso fresc perquè amb la panxa plena quedem atordits i deixem de tenir idees pròpies.

L'única paraula del govern espanyol que volem sentir és per acordar el referèndum. Les restants estan totes dites. D'infraestructures i inversions només esperem fets. Perquè les paraules certes són les que recorden que això que promet ara Rajoy és només una part del que per llei s'hauria d'haver gastat. Ell, que apel·la tant a la llei. Perquè els pressupostos són llei, no? Colla de lladres... La veritat ofèn però (encara) no és delicte, tot i que s'intueix que ho acabarà sent un cop vist que l'opinió (9-N) i el (mal) humor negre acaben amb inhabilitacions i presó.

La veritat de la llotja del Bernabéu difícilment la sabrem mai en tota la seva extensió, perquè la sospita que allà, al costat de negocis de molts milions, s'hi cou l'antiprocessisme i l'anticatalanisme és permanent. Que Gerard Piqué hagi rebut tones de merda cavernícola per haver dit que allà “s'hi mouen els fils” comparant les condemnes a Messi i Neymar amb la impunitat de Cristiano Ronaldo amb l'exdirectiva blanca i ara advocada de l'Estat Marta Silva pel mig, no és altra cosa que la constatació que és veritat. Hi ha evidències. La veritat cou, però cou més perquè Piqué, quan parla, arrenca als acusats el vestit d'impunitat que senten tan ben ajustat al cos allà, a la llotja del Bernabéu.

Guardiola va obrir aquest camí. Qui no parla no s'equivoca mai, però el temps de callar s'ha acabat (ja fa anys que hauria d'haver estat així). Que Piqué manifesti un compromís tan extens amb el seu club i el seu país és en- cara una anormalitat entre els esportistes. Però també en això anem fent alguns progressos.