“Li he dit:

–Digue'm la veri­tat.

I ell ha dit:

–Quina veri­tat?”

Així comença Ha anat així, de Nata­lia Ginz­burg, el lli­bre que m'han rega­lat per Sant Jordi a canvi d'una rosa i un petó. El vaig començar a lle­gir tor­nant de pas­se­jar per l'ambi­ent de Sant Jordi, quan ja tenia més al cap el que podria pas­sar en el par­tit d'ahir al Ber­nabéu. I vaig pen­sar en el Barça. En aquest equip ines­ta­ble al qual hem dema­nat tan­tes vega­des aquesta tem­po­rada que ens digués la veri­tat. I no ens l'hem pogut aca­bar de creure mai. Perquè ens res­po­nia: “Quina veri­tat?” I no sabíem si era el Barça que ha fet par­tits i esto­nes de gran fut­bol o el que ens dece­bia quan calia con­fir­mar-ho, el que per­dia 4-0 a París i remun­tava amb un 6-1 al Camp Nou. Ja ens pensàvem que la veri­tat era la clau­di­cació con­tra la Juven­tus i ahir hi havia una altra hora de la veri­tat: el par­tit del Ber­nabéu. El Barça, aquesta vegada, no podia tor­nar a res­pon­dre “quina veri­tat?”. Només era gua­nyar o no gua­nyar. Gua­nyar era con­ti­nua vius, empa­tar o per­dre era tan­car la tem­po­rada, amb el comodí de la final de copa com a con­sol. El Barça va gua­nyar. No va ser una res­posta rotunda, però per moments va fer coses dels millors temps i de les millors oca­si­ons. Es va pas­sar la pilota i va fer por al Ber­nabéu. També va patir con­tra un equip que s'ha fet poderós a còpia de resul­tats i de recur­sos a la ban­queta. En la igual­tat, però, gua­nya qui té Messi. Quan a aquest equip se li exi­geix que digui la veri­tat res millor que donar la veu a Messi, que va ense­nyar la samar­reta al Ber­nabéu.

La pri­mera part va ser la demos­tració que mana l'equip que té la pilota. El Barça la va tenir més estona i, per tant, va manar més estona. Però també va pas­sar mals moments quan la va tenir el Madrid, com en els pri­mers minuts. O quan el Barça, en els moments en què estava jugant més bé, va per­dre el domini perquè va per­dre Messi durant uns minuts per una agressió de Mar­celo a Messi que ni l'àrbi­tre ni el linier d'aque­lla banda van veure o van fer veure que no veien. En aquesta segona onada de pos­sessió de pilota el Madrid va acon­se­guir el pri­mer gol, men­tre Messi deam­bu­lava pel camp amb una gasa a la boca per tallar l'hemorràgia que li havia cau­sat el cop de colze del late­ral bra­si­ler. Deam­bu­lava, però medi­tava enginys. La resta del temps el domini va ser del Barça, que en alguns moments es va assem­blar a l'equip que ha sem­brat el pànic al Ber­nabéu mol­tes vega­des en l'última dècada. A aquesta faceta més com­bi­na­dora de l'equip de Luis Enri­que, amb Ini­esta i Messi al cap­da­vant de les ope­ra­ci­ons, el Madrid, sobre­tot després del gol de Case­miro, només hi va poder res­pon­dre acu­lant-se cap a la seva àrea i amb fal­tes per fre­nar els juga­dors blau­grana. Cap duel, però, com el que van man­te­nir Messi i el mig cen­tre blanc, que va tor­nar a aca­bar la pri­mera part perquè l'àrbi­tre no es va atre­vir a expul­sar-lo.

La qüestió és que quan el Barça va tenir la pilota i se la va pas­sar, l'equip de Zidane ho va pas­sar mala­ment. No perquè els blau­grana cre­es­sin gai­res oca­si­ons ni fes­sin un gran fut­bol, però sí perquè cre­a­ven el clima de supe­ri­o­ri­tat dels vells temps. A vega­des és molt sen­zill. Tan sols es tracta d'envol­tar bé Messi, ahir molt afi­nat i, a més, esti­mu­lat per la duresa de Case­miro i l'agressió de Mar­celo. Com en les millors oca­si­ons, l'argentí va deci­dir res­pon­dre'ls jugant a fut­bol. El gol de l'empat va ser la seva millor firma.

En la segona part, Zidane va veure que acu­lar-se seria un suïcidi. El Madrid va domi­nar i va empènyer. L'entrada d'Asen­sio per Bale, lesi­o­nat, havia millo­rat el seu equip. Igual com el canvi poste­rior de James per Ben­zema. El Barça, en canvi, es va que­dar allà mateix amb el canvi d'André Gomes per Alcácer. Va resis­tir i va tor­nar a domi­nar quan es va recon­nec­tar a Messi i Ini­esta. Fins i tot Raki­tic, dis­cret fins lla­vors, va con­nec­tar un xut deci­siu. Els dos equips es van des­en­ca­de­nar. El par­tit estava més des­bo­cat, cosa que afa­vo­reix el Madrid, més amant del desor­dre. Va ser l'hora dels por­ters. Key­lor i Ter Ste­gen també van recla­mar la seva quota de pro­ta­go­nisme. Però amb l'1-2 el Barça ho tenia a les mans, i més encara amb l'expulsió de Ramos. Però va rea­parèixer el Barça des­con­cer­tant: va jugar mala­ment amb onze i es va tor­nar a con­dem­nar: 2-2. Per sort, però, té el 10. L'única veri­tat és Messi i només cal envol­tar-lo de fut­bol. El 2-3 és pura vida. Ha anat així. Com tota la tem­po­rada.