Marcatge visual

Com va deci­dir Messi al Ber­nabéu, la lliga es jugarà en esce­nari doble en les pròximes jor­na­des. Ahir, a Bar­ce­lona i la Coru­nya.

Al Camp Nou, la victòria del Barça es donava per des­comp­tada. L'equip de Luis Enri­que havia visi­tat el líder amb dub­tes després de caure en la Cham­pi­ons i ahir va rebre el cuer com a nou líder. Coses del calen­dari i del caràcter extrem del Barça aquesta tem­po­rada. No hi havia dubte de la victòria blau­grana, doncs, sobre­tot després que el tècnic de l'Osa­suna hagués admès que l'única pos­si­bi­li­tat que tenien era una ali­ne­ació inde­guda dels locals. Només fal­tava saber el com, el qui i el quan. A des­co­brir aques­tes incògni­tes va con­sis­tir el pas­sa­temps d'ahir al Camp Nou. L'afició també es va donar un res­pir, després de nits recents tan inten­ses i par­ti­ci­pa­ti­ves com les de les visi­tes del PSG i el Juven­tus. El dia tam­poc no acom­pa­nyava, amb pluja i bai­xada de les tem­pe­ra­tu­res, i molta gent blau­grana va pre­fe­rir que­dar-se a casa, per poder seguir també el par­tit de Ria­zor, per fer el mar­catge visual en aques­tes jor­na­des en què el títol es juga a 180 minuts i en esce­na­ris com­ple­men­ta­ris.

Luis Enri­que va posar sobre el camp una defensa de tres, amb Masc­he­rano i Digne acom­pa­nyant Piqué, i una colla de mig­cam­pis­tes acom­pa­nyant l'únic davan­ter nat, Paco Alcácer, que va jugar al seu lloc natu­ral perquè Luis Enri­que va fer des­can­sar Suárez. Amb tants mig­cam­pis­tes, l'ali­ne­ació d'ahir podia evo­car aque­lla de la final del mun­dial de clubs del 2011 en què el Barça es va exhi­bir i va gole­jar el San­tos de Ney­mar. Va ser una coin­cidència con­cep­tual, però no fut­bolística. El joc de l'equip va ser molt pla, sense atrac­tiu i sense malícia. Cap blau­grana pro­vava coses arris­ca­des, no hi havia tam­poc un con­tra un amb els defen­ses navar­re­sos i totes les pas­sa­des eren al peu o en espais sense avan­tatge. Bé, sí. Messi feia de Messi. Tot eficàcia i eficiència, tot fut­bol. Fins i tot en la feina que cor­res­pon més al altres: va robar una pilota en una pas­sada con­fi­ada de Fausto (quin nom per come­tre errors tràgics!) i se'n va anar sol cap a la por­te­ria de Sirigu per batre'l com li va venir de gust. Havien pas­sat dotze minuts i ja no hi havia espai per al dubte.

A falta de fut­bol, almenys s'espe­ra­ven més gols. Així va ser. Per uns moments va sem­blar que podria ser la nit d'André Gomes, que va mar­car un bon gol i que es va encar­re­gar de fer el ter­cer quan l'Osa­suna havia avi­sat que no s'hi valia a badar. Però no va ser la nit del por­tuguès. Era la de Messi, que va ama­nir amb un doblet ruti­nari la cele­bració amb l'afició dels seus pri­mers 500 gols, fir­mats al Ber­nabéu amb la imatge per a la poste­ri­tat ense­nyant la samar­reta. També Alcácer va eclip­sar Gomes, ja que també va fir­mar un doblet. Però tots van que­dar eclip­sats per Masc­he­rano, autor del seu pri­mer gol (i últim?) com a blau­grana en el llançament d'un penal a petició dels seus com­panys. I amb el com, el quan i el qui acla­rits va caure el teló sobre el Camp Nou i es va enge­gar la tele per con­nec­tar amb Ria­zor.

El Madrid va jugar a Ria­zor amb l'equip de jugar a fut­bol. O sigui, sense Cris­ti­ano, Bale i Ben­zema. En lloc de galàctics, fut­bo­lis­tes com James, Isco, Asen­sio o Morata. L'equip de Zidane va jugar i, lògica­ment, va gua­nyar. El Barça haurà d'espe­rar, pot­ser, que juguin els cro­mos de Flo­ren­tino. I no fallar ell, és clar.